La torre d'Alfons XII

Hi havia en aquelles altures un reducte –o petita fortalesa– anomenat de Sant Narcís o també dels Estudiants, edificat l'any 1675, destinat a prevenir atacs enemics. Però els francesos en retirar-se de Girona l'any 1814 volaren el fort, com feren amb la majoria de les defenses de la ciutat, per tal de deixar-la desemparada en cas de produir-se una nova confrontació bèl·lica.

Molt més tard, però, a causa de les amenaces que suposava la tercera guerra Carlina (1872-1876) es varen aprofitar les pedres que els gavatxos havien deixat escampades per terra després de la demolició, per construir de nou un fortí defensiu. Era l'any 1876. Com que en aquell moment regnava a Espanya Alfons XII, monarca que només ocuparia deu anys el poder i que moriria de tuberculosi, l'exèrcit constructor va anomenar la nova construcció defensiva torre d'Alfons XII, que és el nom que ha perdurat i ha arribat fins a nosaltres. No n'hem conegut d'altre.

Avui conté al seu interior un dipòsit municipal d'aigua, i el seu contorn està brut, descuidat, i deixat de la mà de Déu, amb força dificultats per encimbellar-se al seu entorn.

Es plantejarà qualsevol dia la problemàtica de si cal continuar donant-li aquest nom, atesa l'exigència de retirar els noms dels Borbons de tot arreu. No seria estrany que en algun moment es presenti al ple de l'Ajuntament una proposició en aquest sentit. Sembla que hi ha sectors polítics molt sensibilitzats per la nomenclatura de la ciutat. És clar que qui ho faci haurà de proposar també el nom que hauria de substituir el de l'antic monarca: tornarem al de fort o torre d'Estudiants? Perquè el nom de Sant Narcís no crec que es proposi.

De fet, canviar un nom és el més fàcil però potser el menys oportú, perquè està arrelat i no representa res. El que és complicat és emprendre una vegada per totes la restauració d'aquell conjunt –tal com es digui– per construir-hi una miranda privilegiada sobre la ciutat.

Poques capitals tenen encimbellat sobre la població, a una altura de
cent seixanta metres, abocada després de les darreres cases, que ofereixi una panoràmica tan esplèndida i propera sobre la immensitat de la plana gironina, el contrast de les edificacions, la Devesa, els campanars, la universitat, i el fantàstic teló de fons de les muntanyes del Montseny, de les Guilleries i del Pirineu, un mirador igual.

Girona és l'enveja de moltes poblacions a les quals els resulta impossible obtenir una panoràmica que aquí tenim, consolidada sobre les Pedreres. El que hi manca es la urbanització del sector –reclamada des de fa dècades– i la facilitat de desplaçament dels ciutadans. Avui ben poca gent s'hi arriba, i ens perdem un dels moments més vivificants que comporta residir en aquesta ciutat.