La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són complementàries i indissociables. Una acció política que només es mogui per la satisfacció ideològica renuncia, purament i simple, a ser operativa. Ha de passar necessàriament dels principis als problemes reals i concrets sense caure en un radicalisme que suposi excloure qualsevol possibilitat de govern i perdre tota capacitat d'eficàcia. En el panorama polític català la CUP practica aquest radicalisme i compromet la realització de la il·lusió independentista.

Proclamar una ideologia significa
trobar respostes als problemes de la
convivència humana respectant les necessitats, les esperances i les capacitats de tothom. No significa que no es reconegui com a legítim el fet que basin o fonamentin llurs actuacions en diferents concepcions de la vida social i de les relacions dins la societat. És dir com es pensa que s'ha de governar. Ser independentista significa donar resposta a què s'ha de governar i la resposta és molt senzilla:
Catalunya! La independència no és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Si l'home, o la dona, individual és lliure, també ho és la suma dels homes i dones que formen la nació. Un home no és lliure si el seu poble és esclau, deia Josep Pallach, que també preconitzava resistir per existir. No es pot avortar aquest anhel amb la dictadura d'una minoria. L'exemple que Albert Camus posa a L'home revoltat de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo però que si bé rebutja, no renuncia, conté una potentíssima manifestació d'un sentiment: el de dignitat, en clau de voluntat d'existir.

El text fundacional de la Carta de les Nacions Unides comença dient “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides. Resolts [...] a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites .” I la Declaració Universal dels Drets Humans, text en el qual descansen pràcticament tots els altres instruments internacionals, té una importància excepcional en referir-se explícitament a allò que s'anomena dret a la resistència. La fa en aquests termes: “Atès que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l'home no sigui compel·lit, com a últim recurs, a la revolta contra la tirania i l'opressió.” Es refereix
a la dignitat i en el valor de la persona
humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites. La declaració d'Elisenda Paluzie amb la qual vaig començar el meu darrer article L'home revoltat –“no hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat”– era, i és, totalment pertinent.