En conserva

Tot canvi, progrés o innovació té un preu, i sovint molt alt. Això és tan evident com que la gent es mor per fer lloc a altres. No és fàcil determinar quins records mereixen perdurar en el temps i quins han de morir amb el darrer supervivent que en guardi memòria. Pertanyo a una de les generacions que considero que han estat testimonis d'una de les passes evolutives més importants. Les diferències entre el món de la meva infància i la dels meus fills són enormes, molt més que les que hi havia entre les del meu pare i el seu, n'estic segur. La memòria, de fet, és tan arbitrària com moltes de les decisions que es prenen en nom seu. Per exemple, trobo curiós que quatre pedres mal posades mereixin subvencions, suport i atenció màxima per part dels qui decideixen què cal i què no i que en canvi hagin desaparegut la quasi totalitat de les fonts de carrers i places. És evident que avui en dia tenen molt poc sentit pràctic, gairebé tothom gaudeix d'aigua corrent a casa. Jo, personalment i defugint qualsevol símptoma de nostàlgia, les considero molt més interessants que quatre pedres basades fins i tot en llegendes. Quan era petit Campdevànol era ple de fonts batejades amb noms humils i comuns que passaven a ser propis i un referent: la font del Tòtil, la font de la Fulla, la de la Bomba, la de la Plaça, etc. No en recordo cap que es digués la font d'en Balmes, del Generalísimo o de Companys. N'hi havia de magnífiques, de ferro forjat i plenes de filigranes. N'hi havia d'horroroses, fetes de ciment amb taulat, n'hi havia que consistien en un broc que sortia d'una paret i una aigüera de pedra. Tampoc hi havia cap paratge dels voltants que no disposés d'una font. Ara no cal que tinguin la funció que tenien, però considero que l'ús social que s'havia fet de l'aigua també mereix que el seu record traspassi el temps.

No tot ha de ser el venerable romànic ni cal conservar-les totes. Potser encara no ha passat el temps suficient per ser mereixedores de conservació. El salt tecnològic de les darreres dècades, però, ha convertit trenta anys en un salt evolutiu tan gran que fins i tot es venen ordinadors antics en subhastes de col·leccionistes. En poques dècades ja han creat fins i tot arqueologia. En aquestes condicions resulta encara més difícil determinar el que cal mantenir i el que és, senzillament, anacrònic.