LA GALERIA
Ratafies de Farners
La festa de la ratafia colomenca: alquímia d'estar per casa, lectures de Patufet, desafiaments que acaben com les curses de coixinets de la festa major
Què els diré jo (més ben dit: Mossèn Cinto) que vostès no sàpiguen! Tot va començar amb aquells tres bisbes que havien de ratificar un acord i van segellar el document amb la signatura i un glopet del licor desconegut que els havia ofert el masover: “Rata fiat”, au, queda firmat. Aquests dies les ratafies colomenques ja es troben al final de la maceració. Les nous collides entre Sant Joan i Sant Pere han imprès caràcter a l'anís apàtrida i les herbes li han anat traspassant els colors de la bandera farnesenca: verd dels nostres boscos, blanc de les nostres esperances i un groc que esperem que no sigui el de cap cirrosi. Aviat les mares i les àvies destaparan els recipients. Després, amb paciència, filtraran els comentaris, objeccions i suggeriments d'aquells que sempre hi entenen més, per bé que no hagin sortit ni un vespre al balcó per vetllar si tot anava bé a sol i serena. La festa de la ratafia colomenca: alquímia d'estar per casa, lectures de Patufet i desafiaments que acaben com les curses de caixes amb coixinets de la festa major: un guanya i tots els altres perden, però l'important són les rebolcades que fan riure. No hauria de ser res més que això perquè aquí es concentra la saviesa i l'autogovern del poble. Tanmateix, la dèria intervencionista dels polítics pot acabar desnaturalitzant-la. El ple municipal de juliol va aprovar per unanimitat una Ordenança reguladora de la Fira de la Ratafia que ho preveu tot: data, horaris, emplaçaments, sol·licituds d'instal·lació de parada, faltes greus, faltes lleus, sancions i la seva graduació atenent a la reincidència i intencionalitat (no sé per què, però tractant-se de ratafia, m'hauria estimat més el terme contumàcia...) i també, és clar, l'òrgan competent per decidir tot això, que no són les àvies ni cap consell de bevedors amb la nàpia tirant a vermella.
No dubto de la bona intenció dels nostres edils. Em fa por, però, que amb la mania de reglamentar-ho tot no acabem carregant-nos l'espontaneïtat d'una gent que fa trenta-cinc anys va empescar-se això de confrontar ratafies per tenir l'excusa de tastar-les totes. Verdaguer diu que la cosa va néixer xerricant sense caldre després d'aprovar un acord. Vigila que no acabi morint per haver aprovat un acord, sense caldre, abans de la xerricada...
