Opinió

LA GALERIA

El segador de Nova Zelanda

Un home vingut de l'altra banda del món s'interessa per aquest país nostre

Vist des d'aquí ens sembla poca cosa, però només a 40 quilòmetres al nord de la Jonquera, a Perpinyà, hi ha un equip, els Dragons Catalans, que juga en el millor campionat europeu de rugbi, la Rugby Football League de la Gran Bretanya, de dotze equips; l'únic representant francès és aquest equip nordcatalà. Va néixer l'any 2000 de la fusió del XIII Catalan i el Saint-Estève, dos bastions històrics del rugbi a tretze francès. Actualment són quarts en la classificació. Els jugadors d'aquest esport solen ser alts i grossos, amb una esquena com una paret mitgera. I en Louis Anderson és un d'aquests: internacional amb Nova Zelanda, 1,80 metres d'estatura, 101 quilos de pes, 31 anys, juga de pilar a segona línia. És neozelandès, de l'ètnia polinèsia autòctona maori, al Pacífic sud. Començà la carrera esportiva als New Zeland Warriors i ara juga als Dragons Catalans des del 2012. Pel que m'han dit, és molt apreciat per l'afició, tan simpàtic i cordial a fora del terreny de joc, com sòlid, enterc i segur amb la pilota el·lipsoïdal.

Diuen que el poble maori es diferencia molt d'altres de colonitzats en el passat, perquè els maoris no van rebre una colonització com els indis americans o els aborígens australians, per exemple. En el cas dels maoris no hi va haver colonització passiva perquè sempre van oposar gran resistència a qualsevol invasor, a força de moltes i sagnants batalles que obligaven l'enemic a fugir o negociar. Doncs bé, aquest personatge, fill d'una ètnia tan fera i lluitadora, es va enamorar de l'himne cantat abans dels partits de rugbi a Perpinyà: Els Segadors. El va voler aprendre i vet aquí que ha gravat un CD amb el, diguem-ne, cantant titular de l'himne abans dels partits, Albert Bueno, de Cabestany. Louis Anderson afina i canta bé, té una dicció catalana deliciosa amb un petit accent que li dóna un plus de gràcia que enamora. Canten tots plegats, canta l'Albert sol la segona estrofa i l'última la canta el nostre maori. Fa goig de sentir-lo i escoltar-lo, em vaig commoure –no em fa cap vergonya dir-ho–. I ja m'agradaria, ja, commoure'm en més ocasions semblants, en què un home vingut de l'altra banda de món –exactament de l'altra banda de món– s'interessa a fons per aquest nostre país tan mal girbat, dispers i difícil d'entendre, però que estimem, entre d'altres, perquè no en tenim cap més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.