Josep Borrell, en un moment determinat de la seva història política, va canviar el seu carnet de militant de la Federació Socialista Madrilenya (FSM-PSOE) pel del Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE). La baixa madrilenya i l'alta catalana va coincidir amb la seva incorporació a les llistes electorals dels socialistes catalans i la seva intenció de presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat. Un fet que mai va passar perquè tenia més contraris que no pas favorables. Llavors, l'exministre, amb el carnet dels socialistes catalans a la mà, va manifestar que el PSC era una bassa d'oli comparat amb la FSM. Des de sempre, els congressos de la FSM han estat els més sorollosos de la història del socialisme espanyol. Cal revisar biografies de personatges que podrien anar des de l'històric Largo Caballero fins a Leguina, Barranco, etc. per adonar-se que des de fa anys han conviscut amb la polèmica. En el PSC, les processons sempre han anat per dins fins al punt d'aparentar la bassa d'oli que comentava l'expresident del Parlament Europeu quan comparava les dues organitzacions.

No és gens d'estrany que Miquel Iceta hagi tornat del seu viatge d'ahir a Madrid amb la mateixa intenció que va anar-hi. Mantenir la voluntat de diàleg i de refer ponts entre el PSC i el PSOE. Un matrimoni de conveniència que difícilment mai es trencarà ni la sang arribarà al riu. Tots dos junts tenen més avantatges que no pas inconvenients. El PSOE sap que, sí no guanya a Catalunya, difícilment podrà guanyar a la resta d'Espanya. Les majories absolutes espanyoles les ha aconseguit en bona part amb els triomfs dels socialistes catalans. Els socialistes catalans han passat els millors anys de la seva vida anant de bracet del PSOE. Com era previsible, res s'ha trencat perquè el PSC hagi desobeït la direcció provisional del PSOE en votar en contra de Rajoy.