ERC ja ho ha fet

En un sistema de partits polítics en desintegració, per un costat, i en transformació, per l'altre, té molt de mèrit atrevir-se amb el repte d'omplir un espai immens de 10.000 metres quadrats amb 3.800 cadires un dissabte a la tarda, encara més si és una tarda de sol després d'un dia de pluja i mal oratge. És cert que el país viu un moment únic, històric, d'excitació política, amb ganes d'agitació i de ser agitat, però també és cert que la capacitat dels partits polítics de convocar grans actes, per si sols, al marge del marc unitari del gran moviment sobiranista, sembla cosa del passat. Per tant, atrevir-se amb els grans saraus té el seu mèrit.

Potser només Esquerra Republicana és ara per ara l'única formació política que per si sola pot fer alguna demostració de força que realment espanti la competència o engresqui el personal, és a dir, el votant. El PDeCAT encara no s'ha atrevit a fer cap acte públic per saber quanta gent té al darrere, els socialistes només s'atreveixen amb actes de costellada a les pinedes del Baix Llobregat, i els del PP omplen de gom a gom diminutes sales d'hotel on es refugien els líders espanyols del partit quan diuen que visiten Catalunya.

Convençuts que la seva prèdica té qui l'escolti, o qui la vol escoltar, el partit que lidera Oriol Junqueras va voler fer ahir al Centre de Convencions Internacional de Barcelona un acte de país i de partit, o de partit i de país segons com es miri –que està molt bé això de menar el bou, però tampoc cal perdre les esquelles–, on quasi va fer cabre tota la gent que s'havia fet el propòsit d'aglutinar. No hi eren tots però n'eren molts, perquè un dissabte a la tarda reunir quasi 3.800 persones en allò que abans es deia un míting és una consecució francament meritòria.

El discurs i el missatge a transmetre era molt simple i directe, centralitzat en una expressió tan curta com contundent: “Fem-ho”. Algú es podria preguntar de què va la cosa, i per què un missatge tan breu i aparentment buit de contingut pot moure tanta gent un dissabte a la tarda, però és evident que quan ERC es posa a parlar de fer, imperativament, no parla de brodar puntes de coixí, ni d'anar a fer volar estels, sinó de fer realitat la paraula que des de fa anys mobilitza de veritat la gent d'aquest país, la independència. I ERC ho planteja en present, fem-ho, que vol dir ara, perquè o és ara que es fa la pirueta amb triple salt mortal o difícilment podrà ser.

I sobre la necessitat de fer en el moment present va anar l'acte i els parlaments dels seus oradors, si bé algun d'ells, com Alfred Bosch, va anar una mica enrere, al passat, per recordar aquells que ho van intentar però que no ho van poder fer, i també una mica més enllà en el futur –tant li fa si la cosa es fa avui o al setembre– per proclamar que “a la tercera va la vençuda; ho farem!”.

I tan convençut que ara és el moment de fer-ho està Joan Tardà que el brillant orador de Cornellà va assegurar que “si no ho fem no valdran excuses de mal pagador”. Tardà va voler passar aleshores del fer al guanyar i va tancar el seu parlament aixecant punys enlaire i aplaudiments en anunciar sense cap dubte que la cosa acabarà bé: “Guanyarem!”

Els que volen fer-ho ja van escoltar també els consellers Bassa i Comín, que els van parlar amb altres verbs més enllà del que va associat a la consecució de la independència, com construir, revertir retallades o treballar, expressions totes per subratllar la feina d'ERC al govern. I en aquest fer del govern, Comín va voler subratllar quin futur no tindria el país si disposés d'un estat independent. “Què no faríem!”, va dir el conseller, que ràpidament va abandonar el terreny pantanós dels condicionals per afegir-se al convenciment col·lectiu que l'èxit és a tocar: “Què no farem!”

I els que volen fer-ho ara van poder aplaudir també els que ja ho han fet en el passat i en altres parts del món, amb resultat divers, com el líder eslovè Peter Jambrek o el quebequès Jean-François Lisée, que va ser llargament ovacionat quan va dir que el poble del Quebec farà costat als catalans sigui quin sigui el final del procés independentista. La fi està per escriure. El d'ahir ja és un acte fet i escrit. ERC difícilment podrà fer més per fer-ho possible. Ara a qui toca fer-ho és el poble de Catalunya.