El 155 del 1935

“Quedan en suspenso las facultades concedidas por el Estatuto de Cataluña al Parlamento de la Generalidad (sic), hasta que las Cortes, a propuesta del Gobierno y después de levantada la suspensión de garantias constitucionales, acuerde el restablecimiento gradual del régimen autonómico.” La referència anterior podria correspondre perfectament a l’acord que va adoptar el Consell de Ministres presidit per Mariano Rajoy el 21 d’octubre passat; però el fragment no forma part d’aquell document sinó de l’article primer d’una llei aprovada per les Corts de la República el 2 de gener de 1935.

La història d’aquella mesura està vinculada a les conseqüències de la revolta del 6 d’octubre de 1934; un episodi que, tal com remarca l’historiador i professor de la Universitat de Lleida, Manel López, permet establir alguns paral·lelismes amb la situació actual, molt més per la repressió desfermada que no pas per les causes i la dinàmica dels esdeveniments. D’entrada, la revolta del 1934 tenia un abast clarament estatal, de rebuig a la presència de la CEDA reaccionària i antiautonomista en el govern de l’Estat, confirmada a través d’un pacte amb els radicals d’Alejandro Lerroux. De fet, la vaga general convocada per la UGT i amb el suport del PSOE, va tenir un seguiment arreu de l’Estat i va derivar en una revolta sagnant a Astúries, amb més d’un miler de morts. En qualsevol cas, tot i que el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català (i també van fer-ho, de forma mimètica, molts ajuntaments del país) va puntualitzar que ho feia “dins de la República Federal Espanyola” i amb una clara vocació de recuperar l’esperit del 14 d’abril de 1931. A diferència del procés actual, no hi havia, doncs, una intencionalitat clarament sobiranista, tot i que la premsa i els partits conservadors espanyols d’aleshores es van afanyar a emfasitzar aquest component en les seves anàlisis. I, de fet, alguns opinadors i polítics continuen fent-ho en l’actualitat, sense ni tan sols llegir el que va proclamar el mateix Companys.

Les similituds, però, són molt més clares quan s’analitza la repressió que es va desfermar arran d’aquell episodi i es compara amb les intencions i les actuacions del govern del Partit Popular. El 1935, el govern presidit per Lerroux va declarar l’estat de guerra i va situar un militar, Francisco Jiménez Arenas, al capdavant del govern del país. La repressió també es va estendre al teixit associatiu i als ens locals, en un intent d’aprofitar l’avinentesa per fer capgirar el predomini de les esquerres. L’edifici que ocupava el Parlament es va convertir en caserna militar i es van prohibir les activitats dels partits, els sindicats i les associacions catalanistes i d’esquerres. El govern conservador també va aprofitar per suspendre, de facto, l’autonomia catalana; però a principis de 1935 va voler donar cobertura legal a la mesura i va aprovar la llei del 2 de gener. A banda de l’article primer, la norma també deixava en mans d’un governador general totes les funcions de l’executiu català. A més a més, el govern espanyol no en feia prou amb el control polític a través d’aquest governador designat a dit, sinó que es reservava la possibilitat de revertir “alguns dels serveis traspassats i valorats i proposar els que durant aquest règim provisional han de subsistir, els que han de rectificar-se i els que han de revertir en l’Estat”. És evident, doncs, que el govern, format per la CEDA i els radicals, volia aprofitar l’avinentesa no només per expulsar els partits d’esquerres de les institucions (al marge de si s’havien afegit o no a la revolta) sinó també per revertir el procés autonòmic encetat el 1932.