La UE entoma les bufetades dels EUA
L’aliança de Brussel·les amb Washington resisteix tot i haver tingut grans disputes pel canvi climàtic i l’acord nuclear
La Unió vol ampliar les relacions globals, però conserva els Estats Units com a “soci principal”
El buròcrata i rígid bloc europeu encara digereix la revolució populista que viu el gegant nord-americà: de l’Obama educat, premi Nobel de la pau i multilateralista, ha passat al Trump prepotent, incendiari i amb tendències aïllacionistes. El canvi no podia ser més brusc ni menys agradable per a l’elit política del vell continent. La bombolla europea esclatava d’incredulitat després de les presidencials i a Brussel·les els experts en relacions transatlàntiques no donaven l’abast per explicar la magnitud de la tragèdia. Però, a mesura que s’apropava la investidura d’ara fa tot just un any, s’estenia la por per la imprevisibilitat i l’hostilitat que mostrava el nou rostre de l’aliat predilecte. El fantasma s’ha fet real aquest any i la Unió Europea (UE) ha quedat petrificada en els seus intents per plantar-hi cara.
El multimilionari novaiorquès no ha donat marge als europeus per aclimatar-se a l’era Trump. “Hi ha menys interès en la UE que abans”, afirma l’experta del German Marshal Fund of the US, Kristine Berzina, que ressalta la poca pressa del president per designar un representant davant les institucions europees, un càrrec encara vacant, com a exemple del canvi de prioritats. Amb l’agenda d’“els EUA primer” a la mà, en un any s’ha ventilat el TTIP, l’acord de París, la participació a la Unesco i la posició comuna en el conflicte arabo-israelià. I per si semblava poc, la Casa Blanca empeny Teheran cap a la reactivació del seu programa nuclear, revifa les tensions amb Corea del Nord i flirteja amb l’extrema dreta quan semblava calmar-se a Europa. Però, almenys, Trump no s’ha atrevit a fer realitat el major temor del bloc europeu: tancar l’aixeta de l’OTAN.
De moment, Brussel·les resisteix les bufetades del germà gran, això sí, posant-hi mala cara. Fins i tot, arrufa el nas quan posa en greu risc els seus interessos, com són els econòmics a l’Iran o en la lluita contra el canvi climàtic. Però, per ara, dona pocs cops sobre la taula. El director del think tank Bruegel, Guntram Wolff, ressalta que “els vincles són extremadament forts” i “polifacètics” i, de fet, algunes fonts diplomàtiques europees reconeixen que els Estats Units són “el principal soci i això està per sobre de les retòriques, les sensibilitats i les posicions particulars”.
Tanmateix, algunes sensibilitats fereixen més que d’altres i tan Berzina com Wolff consideren que Brussel·les ha estat ferma en les seves declaracions sobre l’acord del clima de París i el pacte nuclear amb l’Iran, malgrat que la primera experta dubta de la seva eficàcia. “La qüestió és si la ràbia de la UE podrà aconseguir cap reacció de Trump”, es pregunta Berzina.
Buscant nous amics
El futur de les relacions transatlàntiques continua igual o més incert que ara fa un any, motiu pel qual Brussel·les necessita un pla B. Després de la mort del TTIP, el director de Bruegel veu difícil que la Comissió Europea pugui negociar “amb un país que té una política comercial tan agressiva” i apunta a un reforçament d’altres aliances econòmiques. “Si Trump no hagués guanyat, el Japó no hauria tancat l’acord comercial amb la UE immediatament després de la seva elecció”, assegura Wolff, que també vincula a aquesta estratègia l’acceleració de l’acord amb el Mercosur sud-americà.
