Brots verds encara tendres
El centreesquerra italià admet que la recuperació econòmica avança més lentament que a la resta d’estats de la zona euro
La burocràcia, la corrupció i el deute públic gegantí compliquen la sortida de la crisi del 2008
Una de les paradoxes de les eleccions italianes és que no permetran al centreesquerra, al poder des del 2013, recollir els fruits de la bonança econòmica que ha ajudat a portar al país. Així ho indiquen els sondejos, que releguen el partit de Renzi fins a la tercera posició, després del centredreta i del Moviment 5 Estrelles. “Per què l’economia va bé, però el suport als partits del govern està en caiguda lliure?”, es preguntava Francesco Cancellato al portal Linkiesta.it. citant dades que demostren el creixement del PIB, de les exportacions, el consum i la producció industrial, i una davallada de l’atur (11%) “al nivell més baix des del 2012”. La resposta cal buscar-la fora de la conjuntura actual. “La lenta recuperació de l’economia iniciada el 2014 va guanyant ritme –admet Gavin Jones, de l’agència Reuters–, però la millora no sembla que hagi de durar, ja que no s’ha arreglat cap dels seus problemes estructurals”: una burocràcia ineficient, la corrupció, la pobra inversió en ensenyament i infraestructures, i un deute públic gegantí que supera el 130% del PIB. Jones identifica el principal handicap italià: falta de competitivitat.
L’ombra de Draghi
“La productivitat laboral italiana –mesurada com a producció per hora treballada – s’ha estancat en l’última dècada i és la més baixa de la UE després de Grècia”, afirma Jones. A aquest quadre desolador, s’hi hauria d’afegir l’amenaçadora precarietat del sistema bancari, infectat de crèdits tòxics i amb efectes potencialment desestabilitzadors per als veïns, ja que Europa considera Itàlia un estat prou gran per arrossegar la zona euro en cas de crisi bancària major o de pèrdua d’accés als mercats financers.
Les xifres indiquen que, d’entre les economies de la zona euro, la italiana no és només la més castigada per la crisi –amb una contracció del PIB d’un 9% entre el 2008 i el 2013–, sinó que la recuperació posterior ha estat també la menys pronunciada, i, segons l’FMI, aquesta diferència amb els socis europeus encara es farà més gran. Conscient d’aquest marc fràgil, el primer ministre Gentiloni relativitzava: “Estem, per fi, en fase de recuperació econòmica, però no ho hem d’exagerar, ni imaginar que les ferides de la crisi han cicatritzat.” Per acabar-ho d’adobar, en l’horitzó apareix la figura d’un altre italià, Mario Draghi, compromès a posar fi a la compra massiva de deute públic per part del BCE, la pluja fina que tant ha ajudat a l’aparició de brots verds a Itàlia.
