O Berlusconi o el caos
El fantasma de la ingovernabilitat plana sobre la recta final dels comicis de diumenge
L’exprimer ministre i magnat espanta menys els mercats que la Lliga i el populista M5E, i es respira un pacte per tolerar-lo
Itàlia arribarà diumenge a les eleccions generals amb una sensació d’incertesa i cansament. És una cursa electoral sense encant, sense grans mítings ni propostes engrescadores i amb les mateixes cares de sempre. Els grillini ja no són cap novetat, l’esquerra s’ha gairebé volatilitzat, el monstre del feixisme ha irromput en la campanya i Matteo Renzi i Silvio Berlusconi, que es presenta en coalició amb la ultradreta, competeixen entre si per veure qui sembla més moderat.
Amb les darreres enquestes a la mà, i considerant que hi ha molts indecisos i que l’abstenció pot ser alta, el Moviment 5 Estrelles (M5E) seria el partit més votat amb un 28%, però la coalició de dretes de Berlusconi amb la xenòfoba Lliga i la ultradretana Germans d’Itàlia guanyaria, i podria vorejar un 37%. El Partit Demòcrata (PD) de Renzi, en caiguda lliure, es quedaria amb un 23%. L’escissió socialdemòcrata del PD, Lliures i Iguals, l’únic partit dels grans que fa campanya dient que és d’esquerres, podria arribar a un 8%. El partit europeista d’Emma Bonino obtindria un 4%.
Amb aquest panorama, hi ha tres escenaris possibles. El primer, que la dreta faci un esprint final i arribi al 40% dels vots necessaris per poder governar tota sola. Seria l’única opció d’un govern sense pactes. La segona opció, que era la que Renzi i Berlusconi preveien quan van acordar una llei electoral que fa gairebé necessària l’entesa entre dues forces, seria una gran coalició.
El problema és que el PD arriba tan desinflat als comicis que podria ser que ni tan sols pogués garantir una estabilitat d’entesa. I això duria al tercer escenari: un govern del president, que podria encapçalar l’actual primer ministre Gentiloni, que ni entusiasma ni desagrada profundament a ningú, i que tindria un mandat curt.
Narcisista Renzi
Renzi va dilapidar el consens que havia aconseguit en les europees (un 40%) amb una actitud autoritària, narcisista, que el va dur a convertir el referèndum sobre la reforma constitucional en un plebiscit sobre la seva persona. Ha volgut transformar el PD en el partit renzià: una espècie de tercera via centrista sense ànima que no ha convençut i que ha deixat el tradicional electorat socialdemòcrata italià orfe i confús.
La dreta és la que encara en millors condicions la cita electoral. Que la instrumentalització de la immigració hagi estat el tema principal de la campanya hi ajuda. Berlusconi ha promès “expulsar 600.000 immigrants sense papers”, si guanya. Els seus socis directament apel·len al racisme desacomplexat. El M5E, que juga a l’ambigüitat amb la majoria de temes per poder pescar una mica d’arreu, respecte a la immigració comparteix posició amb la dreta. La propaganda electoral grillina al Laci diu això: “El que necessita el Laci és acollir més turistes i menys immigrants. No és una qüestió de dreta o esquerra, sinó de sentit comú.” El PD intenta passar de puntetes sobre el tema migratori.
La coalició que té més possibilitats de guanyar la capitaneja l’incombustible Berlusconi, de 81 anys i inhabilitat per exercir càrrecs públics per una condemna per frau fiscal. A Itàlia, el candidat a primer ministre no cal que sigui diputat, i l’ex-Cavaliere ha proposat Antonio Tajani, actual president de l’eurocambra, berlusconià fidel i poc carismàtic.
L’únic líder que li fa ombra és Matteo Salvini, el candidat de la Lliga. Si el magnat no deixa pas a un relleu dins del seu partit, l’hegemonia de la dreta a Itàlia pot acabar els pròxims anys en mans dels xenòfobs de la Lliga. Els resultats ajudaran a aclarir-ho. “O guanyo jo o hi haurà el caos”, repeteix un omnipresent Berlusconi a les televisions. I té certa raó: amb un PD desfet, una àmplia victòria seva és l’únic que garantiria evitar un altre parèntesi d’ingovernabilitat.
Els mercats i les institucions europees que el van defenestrar el 2011 ho saben prou bé, i per això ara, amb l’ascens de la Lliga i l’incògnita del M5E, Berlusconi torna a revalorar-se. Es respira un pacte de silenci per tolerar-lo. Val més boig conegut?
LES XIFRES
La violència feixista deixa marca
Alba Sidera GallartLa campanya ha estat marcada per un augment alarmant de la violència feixista. El cas més greu va ser el del neonazi de Macerata, excandidat de la Lliga, que va disparar indiscriminadament contra persones negres i en va ferir sis. Tot i que la Constitució italiana prohibeix explícitament la refundació del partit feixista, Casa Pound, una formació que es defineix com “dels feixistes del tercer mil·lenni”, es presenta a les eleccions, i podria entrar al parlament regional del Laci. Els seus candidats surten a la televisió pública debatent amb altres candidats. Per intentar combatre aquesta normalització, dissabte passat 100.000 persones van sortir al carrer a Roma capitanejades per l’associació d’expartisans sota el lema Feixisme, mai més.
Hi van anar sindicats, l’esquerra i el Partit Demòcrata. Beppe Grillo considera que el M5E no ha de ser “ni feixista ni antifeixista”. I per Berlusconi, “el feixisme està mort i enterrat; el perill real és l’antifeixisme”.
