La dignitat rere un vidre

En un dels murs exteriors del centre penitenciari del Puig de les Basses, a tocar de l’aparcament on cada dimarts centenars de persones es troben per sopar amb Dolors Bassa i donar-li suport, hi ha, des de principis de juliol, una pintada en què es demana la seva llibertat i la de Carme Forcadell, ara a la presó de Mas Enric, prop de Tarragona. La pintada, solitària, eixuta, gairebé ignorada, és com un bri d’esperança quan arribes a l’aparcament d’aquesta presó, un mirador privilegiat de l’Empordà, això sí, només per als visitants.

Som dissabte a la tarda d’aquest final de setembre amb més calor de l’habitual. El sol encara escalfa l’asfalt a aquesta hora, per això l’aire condicionat t’atrapa de cop quan entres a la recepció, una sala gran, com d’una estació de tren, del centre penitenciari. Venim a veure la Dolors Bassa quatre periodistes d’El Punt Avui. Tindrem una mitja hora cedida per la família, tot un privilegi per a nosaltres, per a qui la consellera és també una bona amiga, després d’anys de tracte professional i, en el cas de qui signa, com a torroellencs i veïns.

Després d’una estona d’espera i de deixar pertinences personals –mòbils, bosses, rellotges o carteres, per exemple– en uns armaris de seguretat, entrem a la presó. “Per ordre de llista. Aquí és com a l’escola”, ens recorda un dels visitants, molt més avesat que no pas nosaltres a traspassar portes i murs per veure una estona els éssers estimats.

Travessem un nou pati interior i arribem al mòdul 11. Aquí hi ha els locutoris, entaforats en una immensa sala. Ens ha tocat el número 30. Hi arribem després de fer una petita volta per un lloc d’aires laberíntics, com si l’haguessin fet així expressament per evitar que les emocions en sortissin. Que no en surten.

Entrem al número 30. A la nostra part hi ha un petit intèrfon, a l’altra banda, un telèfon. La consellera arriba de seguida. Somriure als llavis. Alegria de veure’ns. Les mans volen cap al vidre, però el contacte esdevé impossible. La Dolors agafa el telèfon. Es veu que hi està avesada. Maleïda rutina. Les primeres converses són sobre el seu estat d’anim. Com explica a l’entrevista, està i se sent forta, després del que van ser uns primers dies difícils a la presó figuerenca. “A Alcalá Meco tenia més llibertat de moviments, ja que estava en un mòdul de respecte. Aquí hi ha molta més seguretat i tot és molt més complicat”, confessa. L’avantatge és que pot rebre visites institucionals, consellers, diputats i alcaldes, sovint. Això i el seguiment de ràdio, televisió i diaris fa que no perdi punt de l’actualitat. “Porto sempre una ràdio al damunt” diu, i ens ensenya un auricular que surt de la petita bossa que ha portat amb ella. Comentem, per exemple, el que el mateix matí ha dit la delegada del govern espanyol sobre els indults i el ràpid desmentiment del govern. “Nosaltres som innocents”, reitera, abans d’explicar-nos les seves reticències sobre el judici. Li fa molta ànsia, diu, haver de tornar a Madrid, i a aquells estrets i freds calabossos de l’Audiencia Nacional, on “et deixen sola hores” després d’haver sortit de la presó a les cinc del matí.

Nosaltres no deixem de preguntar-li un munt de coses sobre la vida quotidiana a la presó i com ho viu –la majoria de les quals les respon a l’entrevista–. Explica que amb les companyes internes la relació és molt bona i també que té molt de temps per llegir i escriure, dues de les seves passions. I que també està molt contenta del suport que rep els dimarts –“encara que no els senti”– i del que tindrà l’endemà diumenge quan centenars de persones van encerclar la presó per donar-li suport. “Digueu-los que moltes gràcies. Que estic molt agraïda.”

Bassa ens detalla també les proves que el jutge esgrimeix contra ella. Una és un correu de l’exalcalde d’Arbúcies Jaume Soler en el qual li recorda que ha de contactar amb el conseller Romeva per un afer de cooperació amb l’Amèrica del Sud. “Ells ho mostren com una prova dels fons que destinàvem a explicar el procés a l’estranger”, riu. Surrealista. També l’acusen de dictar uns serveis mínims massa baixos en l’aturada de país i d’haver cedit els locals per al referèndum. Res que s’assembli a una rebel·lió armada, ironitza. Sort de l’humor, pensem, mentre parlem i parlem com si ens hi anés la vida. Per això no fem cas de les crides que, pels altaveus, ens anuncien que s’està acabant el temps. Fins que s’acaba: la Dolors ens mostra el telèfon com volent dir que ja no funciona. S’ha acabat la visita. Ens acomiadem. Ella rere el vidre. Tota dignitat. Nosaltres cap a fora, lliures, però amb el cor pres per tanta injustícia.