“Mai hem viscut en una democràcia”

En aquests moments en què tots els principis democràtics trontollen, és d’agrair que juristes valents exposin raonaments sense por perquè tothom pugui interpretar l’embat de les institucions espanyoles contra el moviment independentista català. Ahir aquest espai de reflexió van ser les jornades Democràcia i drets, organitzades, a la Casa Elizalde, per l’associació Observadors per la Democràcia (Odem) , creada el 2017 per vigilar les eleccions catalanes del 21 de desembre atès el perill de manipulació, i presidida per Mar Aguilera, professora de dret constitucional de la UB.

En la tercera i darrera taula, hi van coincidir quatre advocats –Eva Labarta, Mateu Seguí, Josep Maria Loperena, i August Gil Matamala–, que, com va explicar el mateix Gil Matamala, amb altres lletrats van refundar el 1982 la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia del Col·legi d’Advocats de Barcelona, que s’havia dissolt el 1978 creient que la Transició conduiria a una veritable democràcia. “Com a advocats –va dir–, vam veure que continuava el franquisme, ja que dissidents polítics i persones que defensaven una vida més justa eren enviats a la presó.”

Gil Matamala –que va guanyar el primer cas contra l’Estat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb el cas Bultó, i “l’últim”, admetia– va assegurar que alguns ja veien “els vicis originals i les mancances del nou estat” democràtic espanyol, i va advertir que “la conquesta de drets i llibertats mai és definitiva, i ara està en plena regressió”. Amb una exposició acadèmica, el penalista va enumerar les tres evidències que permeten veure com de poc varia la democràcia respecte al franquisme: la creació de l’Audiencia Nacional com a hereva del Tribunal d’Ordre Públic; la llei d’amnistia, “amb una fal·làcia d’equilibris, ja que els hàbits repressors es consolidaven” en les forces de seguretat i en la judicatura, i la llei antiterrorista, en què es permetia un espai de legalitat d’excepció, que l’any 1996 el PP i el PSOE, “amb el suport de CiU”, recordava Gil Matamala, van fer desembocar en “un laboratori de repressió al País Basc”, amb el jutge Baltasar Garzón, amb la causa 18/98, incloent-hi la prova pericial d’intel·ligència i el dret penal de l’enemic, que ara pateix la causa catalana.

La penalista Eva Labarta, amb una intervenció força irònica i sorneguera, va assegurar que no dubta pas de “la independència judicial dels jutges Pablo Llarena i Manuel Marchena, ja que s’han convertit en uns hooligans de la unitat d’Espanya i no cal que ningú del govern els truqui”. Labarta va fer una exposició didàctica sobre la “dura negativa” del tribunal alemany i del belga a acceptar el relat “novel·lat” de Llarena sobre la violència i a admetre l’entrega dels exiliats. Tant Labarta, que va defensar Francesc Homs al Suprem pel 9-N, com Gil Matamala, van recomanar als processats per rebel·lió que afrontin el judici al Suprem “com un cas polític, de manera ofensiva”, ja que “el que van fer és legítim”. Gil Matamala va assegurar que al principi es van equivocar “presentant-se com a bones persones i catòlics”, ja que el que es pretén és anul·lar el dissident. Labarta hi va afegir que seria bo que un expert en el tribunal europeu assisteixi al judici per encarrilar el recurs a Estrasburg.

Loperena es va remuntar a la Revolució Francesa i a la figura de Joseph Ignace Guillotin, “que no va inventar la guillotina, sinó un sistema per no fer patir el reu”. L’advocat i escriptor va ser força crític amb els Borbons i va afirmar que Felip VI“és el quart poder”, i ara, amb l’Íbex 35, va sentenciar: “Mai hem viscut en una democràcia.” Per la seva banda, Seguí –“no estic marginat, però estic al marge”, deia– va denunciar la situació “dels 12.000 presos preventius, no només dels presos polítics”.