El vot útil, a un pas de conquerir Barcelona

Al país dels indecisos, el vot útil guanya.

En poques eleccions com les que se celebren avui, aquesta espècie de fantasma inanimat que pren vida cada cop que les urnes tornen als col·legis de votació, i que els politòlegs anomenen el vot útil, serà més determinant que mai per decidir quina persona ocuparà durant els propers quatre anys la cadira d’honor de l’alcaldia de Barcelona.

La cursa electoral va començar molt igualada i ha acabat amb la mateixa sensació d’empat tècnic entre les forces que tenen possibilitats reals de ser la més votada. Influenciades pels sondejos que durant la campanya van fent per seguir l’evolució de la intenció de vot, les diverses formacions polítiques han tingut la sensació d’avançar o retrocedir unes dècimes durant aquests quinze dies, i sobre la base d’aquestes percepcions han modelat el discurs.

Però el cert és que més determinant que qui és que arribarà a la jornada d’avui encapçalant els sondejos d’opinió, ho serà la gran bossa de barcelonins que encara estan indecisos i que la seva opció de vot no es definirà fins pràcticament trobar-se davant per davant de les paperetes. Molts d’aquests votants és probable que acabin optant no pel partit de la seva preferència sinó per prestar el vot a un altre candidat de la ideologia que els és més propera, sigui amb la lògica esquerra o dreta, sigui amb l’esquema de catalanisme o espanyolisme.

En aquest context, tot està obert i tot és possible i el resultat dependrà de l’efecte que hagin tingut en l’electorat les crides que de manera insistent i reiterada han fet aquests últims dies els líders polítics a concentrar el vot. També dependrà de l’efecte xuclador o colador –és a dir, allí on els vots es centrifuguen o es perden, aigüera avall– que tindran opcions aparentment minoritàries, però atraients, com la que lidera Jordi Graupera, que encara s’ha de veure fins a quin punt condicionarà les possibilitats d’un dels candidats més ben posicionats, Ernest Maragall.

És per això que en els últims dies de campanya la candidatura d’ERC ha insistit a concentrar el vot dels electors sobiranistes, conscients que encara hi ha ciutadans que dubten entre l’opció trencadora de Graupera, la de l’impacte que busca fer alcalde un pres polític o la possibilista de donar l’alcaldia a una força independentista.

Aquest és el mateix raonament que han fet els estrategs de la campanya electoral d’Ada Colau. Les dues intervencions públiques de l’encara alcaldessa, a la plaça de Catalunya i al barri de la Prosperitat, van tenir com a punt en comú el missatge clar i nítid del vot útil del sector progressista. “Som el vot útil de l’esquerra a Barcelona”, va proclamar la mateixa Colau divendres, donant per fet que la tercera opció en discòrdia segons les enquestes, el PSC, “no té res a fer”. És per això que va demanar als que van votar Pedro Sánchez fa un mes que ara li facin confiança.

A les files socialistes no es pensa de la mateixa manera, i Jaume Collboni ha fet una campanya similar a la de Colau, de menys a més, acabant amb bones sensacions i desplegant una estratègia clara de passar el rasclet entre els votants espanyolistes, allò que ara s’anomena constitucionalistes. El candidat socialista ha fet servir inclús el recurs de parlar en castellà, “para que me entiendan todos en Barcelona” (sic), amb una clara picada d’ullet al votant fronterer entre els socialistes i Ciutadans. El que és cert és que Manuel Valls, desnonat a les enquestes, no els necessitarà.