La secretària del jutjat 13, amenaçada i amb escorta
La lletrada del jutjat de Barcelona que investiga el procés va declarar en el judici contra la direcció dels Mossos
La testimoni va repetir la declaració del Suprem i va dir que aquell acte li ha canviat la vida
Gairebé un any després d’haver declarat al Tribunal Suprem, la secretària judicial que va quedar atrapada el 20-S a l’escorcoll de la conselleria d’Economia va reconèixer ahir a l’Audiencia Nacional que després d’aquells fets i la seva declaració al judici del Tribunal Suprem la vida li ha canviat, fins al punt que ha de portar escorta. Montserrat Toro va declarar per videoconferència en el judici contra el major Josep Lluis Trapero i altres membres de la direcció dels Mossos d’Esquadra pel seu paper durant el referèndum il·legal de l’1-O. L’expectació per aquesta declaració va ser força menor que quan va assistir al Suprem. La seva declaració va confirmar aquesta falta d’interès perquè va oferir un relat pràcticament idèntic del que va viure el 20 de setembre de 2017.
L’única novetat en les seves paraules va ser quan va explicar que després de la seva declaració del 6 de març de l’any passat, quan va anar al Suprem, la seva vida va canviar, sotmesa a amenaces de mort “i d’una altra entitat que no puc reproduir”, va afirmar. “Des d’aleshores porto escorta”, va dit la lletrada, que ja abans de declarar al Suprem va haver de prendre precaucions, tal com li van recomanar els agents de la policia catalana, i renunciar a les xarxes socials, on no era molt activa.
En relació amb els fets del 20 de setembre, Montserrat Toro sabia que l’escorcoll al qual anava aquell dia no estaria exempt de problemes, però no va creure que serien d’aquesta “envergadura”. “Un és un ésser humà i té por”, va reconèixer. Així i tot, a les vuit del matí del dia següent va anar a treballar. L’esperava “una tasca ingent” i “no podia deixar-la a cap company”.
Del Toro va explicar que quan va demanar al jutge que la tragués d’Economia el 20-S “com fos”, a Trapero li van donar mitja hora per fer-ho: “Crec que va dir que era impossible.” Va admetre, però, que al cap de poc van arribar uns agents uniformats que tenien l’ordre del major “d’establir un pla de sortida” i que no li va quedar “més remei” que fer el que li deien.
