Política

Ruanda

Una tragèdia d’arrels belgues

Es compleixen 30 anys del genocidi de Ruanda, un horror alimentat durant el domini colonial

Les matances van deixar prop d’un milió de morts i més de dos milions de refugiats tutsis i hutus moderats

S’han condemnat criminals, però falta aclarir les responsabilitats d’estats com ara Bèlgica i França, i de l’ONU

La metròpoli europea va jerarquitzar les ètnies del país segons teories racistes pseudocientífiques
La comunitat internacional va reaccionar tard i malament i la missió de l’ONU va ser un fracàs

En la llista de persones malèfiques i prescindibles de la història de la humanitat, un nom ocupa per mèrits propis el primer lloc. És el rei Leopold II de Bèlgica, que, en el marc de la Conferència de Berlín (1885), va obtenir de les altres potències europees la cessió a títol personal del territori de l’actual República Democràtica del Congo (RDC). En només vint-i-tres anys, entre 1885 i 1908, hi va assassinar prop de 15 milions de persones, sense comptar les milions de mutilacions de mans i cames, en el context de l’explotació del cautxú. El seu domini i el genocidi que en va derivar van finalitzar quan, sota pressió internacional, va decidir transferir el territori congolès al Parlament belga.

Si aquest genocidi va marcar l’inici del segle XX, els esdeveniments del genocidi ruandès, en què també va estar implicat l’Estat belga, va marcar el final d’aquest. En el context de la Primera Guerra Mundial, Bèlgica va heretar el territori ruandès, fins llavors en mans d’Alemanya, i hi va imposar una visió etnocèntrica per governar. Aprofitant la realitat social ruandesa composta de tres ètnies –els hutus (85% de la població), els tutsis (14%) i els twa (pigmeus, al voltant d’un 1%)–, l’administració colonial belga va jerarquitzar les ètnies sobre la base de teories racistes pseudocientífiques, atorgant el paper de governants als tutsis, que tenien reservat l’accés a la funció pública i l’educació.

Per aprofundir en aquesta divisió, la metròpoli belga va instaurar a principi dels anys trenta els documents d’identificació en què la primera informació era l’ètnia del ciutadà, per sobre del nom o l’edat. Aquesta segmentació social va anar calant en l’autopercepció dels ruandesos basant-se en l’adscripció ètnica, sobretot entre els dos grups majoritaris: mentre els tutsis, tot i el domini colonial, tenien una posició de poder respecte a la resta, la percepció dels hutus era la d’un grup social desplaçat a una posició de doble submissió, amb la complicitat d’un grup de conciutadans que representaven menys d’una setena part de la població del país.

Aquesta realitat va ser cada cop més denunciada pels hutus, que, el 1957, van promulgar el Manifest dels Bahutu, un text polític que assenyalava una crueltat més contundent del “colonitzador tutsi” en comparació amb l’europeu. El manifest, molt present en el relat dels tutsis sobre l’origen de la divisió ètnica a Ruanda, va tenir conseqüències més enllà del final del regnat belga sobre el país, el 1961 (oficialment, l’1 de juliol de 1962).

El primer gran conflicte interètnic va arribar durant la Revolució Ruandesa (1959-1961), un enfrontament que va esclatar després d’un atac violent d’extremistes tutsis a un líder hutu. Aquest detonant, que va canalitzar tensions de dècades, va derivar en xoc directe entre les dues ètnies durant vint-i-dos mesos que va causar més de 30.000 morts i 336.000 refugiats tutsis. El final de la guerra va coincidir amb el final del domini belga sobre el territori i va dur els hutus al poder. Tanmateix, les hostilitats van continuar. El 1963 rebels tutsis van intentar un cop contra el règim de Kayibanda (hutu). L’intent va marcar un punt d’inflexió en la narrativa de l’enemic comú de l’Estat i de la població hutu. En van derivar no només discursos deshumanitzadors cap a la població; també una massacre de prop de 10.000 tutsis. Deu anys després, la feblesa política del règim hutu va fer que Kayibanda, per reforçar-se i unir els seus contra una diana comuna, instaurés programes socials i d’ensenyament excloents contra els tutsis: unes expulsions sistemàtiques a tot el país d’alumnes i professors d’aquesta ètnia dels centres van derivar en una massacre en aquests establiments el 1973.

Durant la dècada dels anys vuitanta i especialment a l’inici dels noranta, revistes publicades periòdicament i repartides en massa entre l’opinió pública titllaven sense contemplacions la població tutsi de paneroles, juntament amb consignes sobre “com matar-los per sempre”.

El successor de Kayibanda des del 1973, el president hutu Juvénal Habyarimana, va intensificar la persecució contra els tutsis a principi dels anys noranta, quan va veure perillar la seva posició de poder davant l’oposició interna dins de la seva ètnia, per part dels hutus moderats.

Aquests últims van fer un pas determinant el 1991 en unir-se amb el Front Patriòtic Ruandès (FPR), un moviment polític creat per exiliats tutsis a Uganda, els membres del qual van acabar protagonitzant la guerra civil ruandesa entre 1991 i 1993, amb un balanç de 10.000 morts. Aquest conflicte civil va acabar (a curt termini) amb els Acords d’Arusha després de tres intents, els continguts dels quals van ser violats pel president Habyarimana. Els acords no es van aplicar per la negativa de grups aliats del règim a acceptar-ne termes com ara el retorn dels refugiats tutsis, en considerar-ho una traïció. El desembre de 1993, quatre mesos després de la firma dels pactes, aquests grups van distribuir armes entre la població hutu mentre es reforçava la propaganda institucional antitutsi.

El 6 d’abril de 1994, l’avió en què viatjaven els presidents Habyariman i Natavymira (Burundi) va ser abatut a Kigali. Tots dos dirigents van morir. Tot i que molts experts atribueixen l’atemptat al FPR, encara avui no hi ha certeses sobre l’autoria. En les hores següents, tant la guàrdia presidencial com el grup Hutu Power (vinculat a l’entorn del president assassinat) van començar una caça virulenta contra els tutsis i els hutus moderats.

Tot i que el genocidi va durar fins mitjan juliol de 1994, 800.000 persones van ser assassinades en les primeres sis setmanes. La mateixa nit de l’atemptat, les forces del FPR van iniciar l’entrada per la frontera ugandesa cap a Kigali. El president substitut, Jean Kambanda, va encoratjar la ira contra els tutsis, i l’estructura propagandística i de distribució d’armes prèvia es va reforçar, de manera que la pràctica totalitat de la població masculina jove i adulta es van convertir en paramilitars, i la resta de la població –dones i infants–, en objectius a violar i assassinar, molt especialment els identificats com tutsis.

La comunitat internacional va reaccionar tard i malament: la missió d’assistència de l’ONU a Ruanda (Minuar) va ser un fracàs, els camps militars dels cascos blaus van ser convertits en refugis. Dos mil soldats van estar custodiant més de 12.000 refugiats fins que el 14 d’abril Bèlgica, el país amb més contingents dins la missió internacional, va decidir retirar els seus soldats després de l’assassinat d’una dotzena dels seus membres juntament amb la primera ministra ruandesa que protegien. Aquesta decisió, juntament amb la que va tenir lloc una setmana després per part de l’ONU, de reduir els seus efectius a 270 (un 10% del total), va deixar desemparats els refugiats i els va condemnar a una mort segura.

La fi del genocidi va arribar el 15 de juliol de 1994, després de la conquesta per part del FPR i els hutus moderats de la capital, amb un balanç demolidor de prop d’un milió de persones mortes i més de dos milions de tutsis i hutus moderats refugiats a la RDC. La proporció tutsi en la demografia ruandesa va quedar reduïda prop de cinc punts percentuals.

Aquests esdeveniments tràgics continuen marcant, 30 anys després, la realitat ruandesa i expliquen nítidament les conseqüències de l’imperialisme europeu més mortífer. Dos membres del FPR s’han convertit en presidents del país –el primer de l’ètnia hutu (Bizimungu) i el segon i actual de l’ètnia tutsi (Kagame)– i han liderat els esforços de reconciliació amb resultats remarcables que han afavorit una convivència pròspera. En l’àmbit institucional, tot i el marge de millora, s’han dictat centenars de sentències de condemna als responsables. Queden per aclarir les responsabilitats de països com ara Bèlgica i França, així com de l’ONU.

Aliou Diallo és docent i investigador sobre racisme institucional a la Universitat de Girona.

100
dies
va durar el genocidi ruandès de 1994, des del 6 d’abril, amb l’atemptat contra l’avió del president Juvénal Habyarimana, fins a mitjan juliol.
Tous tes enfants dispersés
Autora: Beata Umubyeyi Mairesse
Editorial: J’ai lu
Pàgines: 256
Blanche, ruandesa, viu a Bordeus després d’haver fugit del genocidi dels tutsis del 1994. Al cap d’uns anys, quan visita la seva mare, la memòria dolorosa reapareix. La novel·la barreja les veus de tres generacions que intenten reprendre els lligams trencats i trobar el seu lloc en el món.
Nostra Senyora del Nil
Autora: Scholastique Mukasonga
Editorial: Minúscula
Pàgines: 256
La lluita d’unes adolescents per l’amistat, el poder i l’acceptació convertiran l’institut on estudien en un microcosmos que reflecteix la tensió ètnica creixent i el clima de violència que portaran al genocidi dels tutsis el 1994.
Àfrica al cor
Autor: Josep Valls Grau
Editorial: Brau
Pàgines: 432
Biografia de Joaquim Vallmajó, missioner empordanès assassinat juntament amb tres cooperants per les seves denúncies de violacions de drets humans que es perpetraven a Ruanda i a la regió dels Grans Llacs africans entre 1988 i 1994.
Hotel Rwanda
Director: Terry George
Productors: Terry George i A. Kitman Ho
Any: 2004
La pel·lícula narra la història real de Paul Rusesabagina (Don Cheadle), gerent d’un hotel de Ruanda que aplega tota la valentia i astúcia per salvar més de mil refugiats d’una mort segura durant la guerra civil entre tutsis i hutus.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

RIUDELLOTS de la Selva

SOM denuncia grans diferències de preu entre les expropiacions per la via verda

RIUDELLOTS DE LA SELVA
unió europea

La crisi a l’Orient Mitjà eclipsa la cimera de la UE

barcelona
política

Via Laietana serà designat espai de memòria

barcelona
política

“Al costat de la gent, al costat de Catalunya”, lema de campanya d’ERC

barcelona
política

Junts planteja el 12-M com una tria entre Puigdemont o Illa

barcelona
guerra a europa

Almenys catorze morts en un atac amb míssils rus al nord d’Ucraïna

barcelona
política

Refan el mural independentista de Folgueroles

barcelona
balcans

Croàcia vota en uns comicis en els quals està en joc el suport del país a Ucraïna

barcelona
política

Aragonès adverteix el PSC que “s’haurà de moure” si vol tancar pactes

barcelona