Terreny de joc

Aclarida la incògnita sobre la data de celebració de les eleccions, ara toca acabar de definir un escenari que portem anys perfilant. La clau d'aquestes eleccions al Parlament serà l'amplitud del terreny de joc. Aquí es decidirà (s'està decidint ja) la part grossa del resultat final.

A Convergència i Unió (CiU) li interessa un escenari estret, minúscul, reduït a la mínima expressió. Històricament, ha estat la seva garantia d'èxit en anteriors convocatòries. Poques vegades s'ha trencat la lògica jívara. De fet, només una, el 1999.

Amb el precedent a la mà, els nacionalistes han marcat a foc els límits del debat. Per ells, aquestes eleccions han de girar al voltant de la possibilitat de la independència, un terreny propici on CiU apareixerà com l'opció moderada, el refugi de la gent de seny. Davant, l'escudella del món independentista en plena ebullició. A Partit Popular i Ciutadans el plantejament ja els va bé, perquè els permet jugar a la contra, l'esport favorit de les seves respectives parròquies.

Amb aquests límits, el PSC queda fora del joc, més enllà de la ratlla de guix, després que a l'opció federalista li hagi fallat la pota mesetària. Així, els socialistes estan obligats a ampliar el camp de batalla per tenir centralitat.

Necessiten que la discussió segueixi noves coordenades, que puguin connectar la part de l'electorat que a hores d'ara no mostra senyals d'activació.

Els queden dos mesos si no volen resignar-se a veure el partit des de la grada.