la crònica
La ‘hybris' no era seva
El crit “costi el que em costi” era de Zapatero, però a l'altar del sacrifici públic hi havia Rubalcaba
“Espero que el dia 21 el que sigui millor de tots dos i que pugui ser president, que és Alfredo, pugui estar treballant en el seu discurs d'investidura”, va desitjar Carme Chacón al candidat del PSOE en un acte conjunt a la seu de CCOO. I al final el dilluns 21 va arribar i, lògicament, Alfredo Pérez Rubalcaba no s'entretenia en els paràgrafs de cap discurs. La frase, posterior a la confessió de “tens tots els meus mimitos”, va incomodar l'aspirant del PSOE per doble motiu: destil·lava un cofoisme excessiu que grinyolava amb el seu guió de campanya convidant a una remuntada per maquillar el resultat i, alhora, no deia ni que fos el millor en termes absoluts, sinó tan sols “el millor de tots dos” en comparació amb el criticadíssim Mariano Rajoy. Ja instal·lats en la cruesa de digerir percentatges i sagnies de vots amb l'escrutini complet sobre la taula, Rubalcaba i Chacón es van tornar a veure les cares a primera hora del matí a la seu del carrer Ferraz. I no hi havia ni discurs per escriure ni mimitos per repartir, perquè la lògica d'aquests exigeix un demandant i un administrador, i ahir no era fàcil discernir qui de tots dos necessitava amb més urgència l'acaronament pal·liatiu.
Si bé Rubalcaba es va refugiar en l'entrada discreta que permet el cotxe oficial, Chacón va optar per enfilar l'arribada a Ferraz a peu i a cara descoberta, de tal manera que fotògrafs i càmeres es van poder recrear en les seves faccions desencaixades, que no l'havien abandonat des de l'inici de l'escrutini. “És temps de fer junts una reflexió profunda, és temps de responsabilitat i és temps d'unitat”, va alliçonar l'ara ministra de Defensa en funcions. Aspirarà al lideratge del PSOE en el proper congrés del partit?, li van preguntar. Casualitat o no, Chacón va ensopegar lleument amb un cable i va fer caure una gravadora d'un periodista. “Ui, que em mato!”, va exclamar mentre aprofitava la confusió per defugir la resposta. Després arribava el manxec José María Barreda, antic valedor de Chacón a l'ombra, que vacunava el PSOE contra el catastrofisme: “Hi ha molts companys i moltes companyes legitimats [amb vista a assumir el lideratge], el que no podem fer és tornar-nos bojos i pensar que no hi tenim ningú legitimitat, seria una barbaritat!”. Ja a porta tancada, l'executiva del PSOE va viure l'intercanvi viu d'opinions, amb els 37 integrants fent ús del dret a intervenir per valorar el nou sòl electoral de 7 milions de vots i 110 escons. Per Rubalcaba, que va prendre la paraula per assumir en privat la derrota que la nit abans ja havia encaixat en públic, el número 110 tenia alhora el cru recordatori del límit de velocitat en autopista que la factoria de Miguel Sebastián es va inventar al febrer i que ell va revocar en un dels seus últims cops de puny sobre la taula del Consell de Ministres.
En un guió que el PSOE ven com a teixit de mutu acord entre Zapatero i Rubalcaba, a l'hora de posar cara a la ressaca electoral, ahir va ser el torn del president en funcions, que va desmentir qualsevol tibantor amb l'actual ja exaspirant airejant que mantenen una relació “excel·lent”. “Teníem tot el vent en contra”, va adduir l'autor del gir copernicà del maig del 2010, en què molts socialistes situen el declivi fatal a les urnes. “Pot sonar a explicació exculpatòria, però la crisi ens ha obligat a prendre difícils decisions i ja vaig dir que ho faria em costés el que em costés”, va raonar. Un crit –“em costi el que em costi”– en què molts han vist l'embrió de la síndrome de hybris (síndrome de La Moncloa en la versió hispànica) que embriaga els governants en el segon mandat i que l'exministre britànic David Owen retrata com “la creença de ser responsable no davant el tribunal terrenal dels col·legues o de l'opinió pública sinó davant un tribunal molt més alt: la història o Déu”. I tot això, mentre el polèmic líder parlamentari de la CDU de Merkel, Volker Kauder, es vanta que “ara tots parlen alemany a Europa”. Que el crit “em costi el que em costi” l'instaurés Zapatero però que el cos sacrificat a l'altar dels mercats fos el de Rubalcaba ha impedit al polític cantàbric ser el segon president espanyol que parlés anglès després del poliglot Calvo Sotelo. Però el seu disgust és major, perquè ni va parlar mai alemany ni la hybris era seva.
