Política

opinió

L'elefant republicà

Ara toca caçar els
espectres que sobreviuen
al franquisme

El 24 de novembre de 1992, la reina Elisabet II va pronunciar un recordat discurs per commemorar el 40è aniversari de l'ascensió al tron. Entre altres paraules va dir: “1992 no és un any que hagi de recordar amb plaer. En paraules d'un dels meus corresponsals més comprensius [el seu antic secretari privat, Sir Edward Ford], ha resultat ser un annus horribilis.” La monarca feia referència al definitiu trencament del matrimoni del seu fill i hereu, el príncep Carles, de Diana Spencer (el divorci es va consumar quatre anys després); a la separació del príncep Andreu, el segon fill, de la seva esposa, Sarah Ferguson; al divorci de la filla de la reina, la princesa Anna, del capità Mark Phillips; a la publicació d'una explosiva (però privada) conversa telefònica entre Carles d'Anglaterra i l'aleshores amant, Camilla Parker-Bowles, i finalment a l'incendi del castell de Windsor... Un mal any, sens dubte.

Tot plegat va empitjorar. La mort de Lady Di el 1997 i la crida feta per Tony Blair per homenatjar la “princesa del poble” van reblar el clau. Si la morta era la princesa del poble (una més de les hipèrboles del Nou Laborisme), a on pertanyia la reina viva? La fama de la institució va caure en picat. Per primera vegada en segles, els ciments de la monarquia britànica no trontollaven, però sí que es van veure afectats d'allò que afecta totes les monarquies constitucionals: que són contradictòries per defecte sense solució possible.

Vint anys després, però, les aigües monàrquiques baixen calmades a Anglaterra, ben al contrari del que passa a l'Estat. Discreció, relacions públiques, el matrimoni de Guillem amb Kate Middleton i fins i tot una pel·lícula com The Queen han contribuït a refer la imatge d'Elisabet II, ara una iaia venerable que morirà al peu del canó, amb la corona al cap, com ha deixat ben clar en complir 60 anys al tron. Una escena clau de la pel·lícula The Queen servia per desfer la imatge de freda i sense sentiments que s'havia guanyat en morir Lady Di i que havia contribuït a allunyar-la dels súbdits/ciutadans: davant d'un impressionant isard mort, abatut en una jornada de caça, Elisabet II mostrava com patia per la vida extingida de l'animal i, de retruc, potser, per la de Diana Spencer.

Quina exageració cinematogràfica servirà per mostrar el patiment del caçador d'elefants Joan de Borbó pel que ara sofreixen milions dels seus súbdits? Al film 23-F, fita mítica en la biografia política del rei, l'home és retratat en calces curtes i a punt d'anar a jugar a esquaix quan els colpistes s'apressen a entrar al Congrés. Ara, l'únic patiment del rei de què tenim notícia amb relació a la crisi que sacseja milions de llars de l'Estat és la narració del seu viatge de retorn en avió privat des de Botswana, assegut, i prenent calmants, a causa d'un maluc trencat. Un gran patiment, no ho nego.

Des de la meva casa londinenca, una hora lluny, no he acabat d'entendre les crítiques de la premsa al monarca pel seu annus horribilis. Joan Carles s'ha comportat com el que és, un privilegiat, un home que viu, per la gràcia de Déu i la de Franco, per sobre dels mortals. Per què ha de dir a ningú on va, quins negocis té i quins negocis afavoreix, contra què dispara i per què ho fa? Pel mateix principi, el gendre Urdangarin, ascendit a duc, deu pensar el mateix; s'ho pensava Manuel de Prado y Colón de Carvajal i molts altres que s'han alimentat a palau. I amb aquest exemple no resulta estrany que Froilà es dispari al peu com a pas previ per fer-ho contra els elefants… Un exemple, sí, senyor, el mateix que vostè demanava en el seu discurs de la nit de Nadal del 2011, i que ara sona una mica més buit que llavors. Però, Majestat, li desitjo una ràpida recuperació perquè pugui tornar un altre cop a l'Àfrica de caça. Però pensi que l'animal mort que hem vist en la foto darrere seu simbolitza l'elefant republicà (com aquell que passejava ERC en una campanya electoral…) que un dia pot abatre una monarquia heretada d'una dictadura imposada a mata-degolla. El rei fa la seva feina i per això no cal lamentar-se. Ara ens toca als republicans fer la nostra i abatre els espectres que sobreviuen al franquisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
política

La CUP clourà el debat intern amb una assemblea nacional al setembre

barcelona
Política

ERC denuncia un ciberatac que ha afectat dades personals

barcelona
unió europea

Arrenca la cimera informal de la UE per elegir els alts càrrecs

barcelona
japó

Una porta controla l’accés al mont Fuji per limitar-ne la massificació

barcelona
estat espanyol

El jutge estreny el setge contra Begoña Gómez

barcelona
cuba

La flotilla de l’Armada Russa abandona el port de l’Havana

barcelona
rússia

Putin destitueix quatre viceministres de Defensa i nomena una familiar per ocupar un dels llocs

barcelona
política

Nou eslògan de l’ANC: “L’independentisme en acció”

barcelona
guerra a gaza

Mor un membre de Hezbol·là en un atac selectiu israelià contra un vehicle al Líban

barcelona