Política

opinió

Amb el dret a decidir no s'hi juga

És el dret a decidir negociable com a contrapartida del suport a una investidura? O hauríem d'aïllar-lo de la investidura i situar-lo en el marc d'un gran acord a favor del dret a decidir que permetés sumar voluntats entre forces polítiques i molt més enllà d'aquestes? Crec que la resposta és força òbvia. Però la qüestió és, si això és així, perquè no ho estem fent de la millor manera possible?

En els darrers mesos, el dret a decidir ha estat subjecte a múltiples instrumentalitzacions. La primera d'aquestes, la del president de la Generalitat, que ha volgut fer de l'exercici d'un dret un acte d'adhesió personal i ha intentat treure'n profit. No crec que tot plegat hagi beneficiat el procés. És cert que avui el Parlament té un diputat més dels que tenia a favor del dret a decidir, però també és veritat que mai havíem tingut un Parlament amb vint-i-vuit diputats obertament espanyolistes o unionistes, com ara passa.

Ara, després de les eleccions, podríem entendre que, per poder exercir-lo, hauríem de fer el procés del dret a decidir carregant-nos de raons i de legitimitats. I això necessita temps – en el transcurs d'aquesta legislatura –i intentar sumar el màxim de voluntats. En segon lloc, necessita d'una agenda social paral·lela, la social. Hi ha qui havia teoritzat que en una profunda crisi social moltes persones s'acabarien adherint al projecte independentista com a millor sortida econòmica. Crec que els resultats demostren que això no és ben bé així, per les incerteses que tot procés d'aquestes característiques provoca i que alguns s'encarreguen d'explotar.

Avui necessitem desplegar un acord a favor del dret a decidir que el primer que faci sigui carregar-nos de raons, un consens que busqui crear consensos, entre formacions polítiques, però també amb organitzacions socials i sindicals, desplegar en paral·lel una potent agenda social, que evidenciï que el projecte de país va associat a un model de societat que lluita contra la desigualtat.

Però lamentablement, de la mateixa manera que el dret a decidir ha estat objecte d'un intent d'instrumentalització, tinc la impressió que aquest exercici l'acabarem degradant si el dret com a tal és objecte d'una negociació per donar suport al Govern. No havíem dit que era molt més que això? És un problema de dates –entenent que hi ha un compromís d'exercir-lo aquesta legislatura– o el problema real és com fem el procés? I si ens carreguem de raons i així se sumen el màxim de voluntats?

Tinc la impressió que estem atrapats en una doble debilitat. La primera d'aquestes, la debilitat del mal resultat de CiU. Però aquesta debilitat ha situat la centralitat de l'exercici del dret a decidir en el Parlament i no en el si del govern. I l'altra, la debilitat de la incomoditat d'aquells que els costa donar suport a CiU, un suport que segur que no volen dilatar en excés.

Potser per això, per la necessitat d'escurçar-ho en el temps, ara el debat és més la data que el com ho fem. Però el problema és que la suma de totes dues debilitats ens està portant a un procés mal fet. I cal recordar que per al país seria tan negatiu no fer el procés del dret a decidir, com també que l'acabem fent malament, frustrant el seu exercici posterior per moltes generacions futures.

És per això que m'agradaria fer un prec; que negociïn tot allò que creguin oportú, però que el dret a decidir no sigui moneda de canvi i que encetem un procés, un acord nacional pel dret a decidir, on hi siguem tots els actors, els polítics i socials.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Dolors Feliu i Torrent
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

“El resultat de la consulta és un «no de moment» a la llista cívica”

BANYOLES

El dilema de l’ANC

Banyoles

Un anunci inesperat i una decisió incerta

Banyoles

Força, empatia, lideratge, defensa...

Barcelona
CRÒNICA

Les primeres hòsties de la Laia Estrada

política

El PSC s’enlaira i l’independentisme suma en el CEO

barcelona
anàlisi

Reflexió de Sánchez i vot compromès

Historiador
anàlisi

L’heroi de tragèdia ens escriu una carta

Professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona
Carlos Carrizosa
Candidat de Ciutadans

“Puigdemont ens ha tractat com ciutadans de segona”

Barcelona