Sacsejada a Westminster

Vint anys després que les illes Britàniques i el Vell Continent quedessin una mica més units a través del túnel sota el canal de la Mànega –es va inaugurar el 6 de maig del 1994–, i quaranta-un des de l'adhesió del Regne Unit a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE), la relació entre Brussel·les i Londres continua sent molt problemàtica. Tant que podria acabar per voluntat popular dels britànics a finals del 2017, en cas que finalment tingui lloc el referèndum a caixa o faixa que el primer ministre, David Cameron, ha promès com un esquer més per guanyar, no només les eleccions europees del dia 22, sinó les generals del maig de l'any que ve.

Per poder complir les seves promeses, però, Cameron i l'establishment polític de Westminster –conservadors, laboristes i liberaldemòcrates– hauran de vèncer abans un incòmode adversari: l'UKIP. El Partit de la Independència del Regne Unit, una formació que amenaça l'statu quo dominant, encara que sigui per la distorsió electoral que la seva presència i agitació pot provocar.

L'UKIP és una amenaça real en les europees, segons indiquen les enquestes. I ho és molt més simbòlica, però igualment preocupant, pel que fa al paisatge electoral britànic del 2015. En la contesa al Parlament d'Estrasburg regeix la llei d'Hondt, i l'UKIP se'n podria beneficiar molt a l'hora de repartir els escons. No és així en els comicis a Westminster, on el sistema first-past-the post (el primer que arriba al 50,01% de vots obté l'escó de la circumscripció i deixa la resta de vots sense cap representativitat) penalitza els grups petits.

Però la creixent popularitat de l'UKIP pot arribar a atreure els vots que els conservadors necessitaran l'any vinent per afermar una desitjada majoria absoluta.

D'altra banda, les eleccions europees al Regne Unit obren un cicle polític que es tancarà la primavera del 2015, i que està marcat a meitat de calendari pel referèndum escocès del 18 de setembre, i el terrabastall que se'n podria derivar en cas d'un vot afirmatiu.

I tant ara com aleshores, Europa serà un tema determinant, potser, fins i tot, més que l'estat de l'economia. Cameron ha promès el referèndum un cop aconsegueixi reformes tangibles de la UE, fet que, en teoria, podria fer més acceptable la pertinença a la Unió, fins i tot entre els euroescèptics més tous. Així, el premier podria continuar defensant-ne la pertinença. El problema, però, és que Londres no aconseguirà fàcilment cap concessió de Brussel·les, circumstància que podria deixar David Cameron amb les vergonyes a l'aire i amb la necessitat –forçada pels esdeveniments, no pas per voluntat pròpia– de donar suport al no a la Unió, que és, justament, el que no voldria fer.

I, en bona mesura, la raó de tants maldecaps per als tories la té l'UKIP. El partit, el lidera Nigel Farage, de 50 anys, un personatge populista membre del Parlament Europeu des del 2009.

Farage té una llengua ràpida i mordaç, sobretot per clamar contra Brussel·les. L'home es troba molt més còmode en qualsevol pub del nord d'Anglaterra, o dels barris de Londres amb més immigració –per reclamar barreres als estrangers–, amb una pinta de cervesa a les mans o fumant als afores del local, que no pas entre les cambres de les institucions que voldria dinamitar des de dins. El principal punt del programa de l'UKIP és clar: treure el Regne Unit de la Unió Europea i recuperar els poders que Londres ha cedit a Brussel·les.

El missatge triat ha estat qualificat de racista pels partits que el combaten. Dos cartells electorals ben cridaners en són la prova. En un primer es llegeix: “Política d'ocupació de la UE: els treballadors britànics són durament colpits per una il·limitada mà d'obra barata”, en relació amb els immigrants que arriben a les illes. El segon resa: “26 milions de persones a Europa busquen feina. I quins són els llocs de treball que busquen?” L'UKIP no en té cap dubte. Els llocs de feina britànics. Argument racista? Si més no, ho sembla.

Però això no molesta gens l'electorat britànic. Les enquestes indiquen que, tot i que una quarta part (el 27%, de fet) considera el partit de Nigel Farage molt procliu a la xenofòbia, no per això el deixaran de votar. Perquè els mateixos sondejos assenyalen que l'UKIP podria guanyar les eleccions europees, per sobre dels laboristes i condemnant els tories a ser la tercera força política.

El missatge de l'UKIP, però, no només afecta els conservadors, els tradicionals euroescèptics. Entre els votants laboristes del nord d'Anglaterra, prou colpits per una crisi teledirigida des de la City i pal·liada amb fórmules que han fet augmentar la desigualtat en un país que ja n'és ple, el populisme és l'opció a curt termini. Farage el representa millor que ningú.

Quant a l'impacte a llarg termini en la vida política de Westminster del més que previsible terratrèmol electoral que provocarà l'UKIP en les europees –també perquè poc més del 30% dels britànics hi participaran–, dependrà bàsicament del resultat del referèndum escocès, que mereix un capítol a part.