“Fa nou mesos que tinc la Covid”

Un fet casual va provocar que Marta Cabezas fos al pitjor lloc en el pitjor moment possible. A partir de llavors, tot ha anat pel pedregar. El 9 de març, van operar del genoll la seva sogra a l’hospital d’Igualada, i ella, una persona activa i amb una vida intensa, s’ho va manegar per fer-li companyia sempre que la feina i la seva filla li ho permetien. “L’estada va coincidir amb l’esclat del brot dins de l’hospital. Vèiem les infermeres protegides amb bosses d’escombraries, i el dia 11 ens van donar l’alta de pressa i corrents, dient que millor marxar perquè d’allà no en trauríem res de bo.” I així va ser. Totes dues van agafar la Covid-19. La sogra, de 77 anys i amb patologies prèvies, s’ha recuperat prou bé. La Marta, de 34 i sense cap afecció anterior, encara continua de baixa i acumula diversos símptomes.

Els primers indicis que havia agafat la Covid-19, l’anòsmia (pèrdua de l’olfacte) i l’ofec, es van fer presents, segons recorda, quan la Conca d’Òdena ja feia dies que havia estat confinada, el 18 de març. D’això fa 277 dies, més de nou mesos. “Vam trucar al 112 i em van dir que, si no tenia febre, devia ser una qüestió d’ansietat. Que si empitjorava i arribava un punt que no podia dir els dies de la setmana seguits, anés a urgències.” Els símptomes propis de la Covid van continuar arribant (cansament extrem, diarrea...), però la crisi sanitària era tan greu que, com en tants altres casos, no li van fer cap PCR. Amb el temps, va seguir empitjorant. “Estava tan cansada que no podia ni caminar. Finalment, al CAP em van fer unes plaques i em van dir que havia passat una pneumònia per la Covid, però que els símptomes ja remetrien.” No va ser així; al contrari.

Va passar el temps i al maig li van fer la primera PCR. Negativa. Ella, en canvi, ja tenia unes migranyes que la deixaven plegada al llit durant dies. “No n’havia tingutdes mai i el primer cop em vaig espantar molt, perquè vomitava i tot. Pensava que em moria”, relata entre aturades constants per tossir.

Durant setmanes, es van succeir les consultes i els tractaments. Antibiòtics, cortisona, antihistamínics, xarops per a la tos... “Anaven provant i no entenien què passava. Em deien de tot, que potser estava empalmant diferents virus.” Ja al juny, va tenir pujades i baixades sobtades de febre. En una hora podia passar de 38º a 34º, així que es va plantar a urgències. I llavors, tres mesos després de la infecció, la PCR va sortir positiva i la van ingressar a l’hospital d’Igualada, on havia començat tot.

Durant els deu dies d’ingrés, i alertada per les migranyes, una neuròloga va proposar una ressonància magnètica en què van detectar les meninges inflamades. La punció lumbar va descartar la meningitis. “Creuen que el virus ha afectat aquesta capa protectora del cervell i això em genera una migranya crònica. Tinc un tractament que em diuen que serà de per vida, i si m’oblido de prendre’l em poso fatal. Els calmants no em fan res i m’he acostumat a un dolor constant.”

Al juliol, va entrar a la unitat de rehabilitació post-Covid de l’Institut Guttmann, on va fer recuperació física, per la pèrdua de massa muscular, d’equilibri, pulmonar i neuropsicològica. Actualment, continua sense poder treballar ni dur una vida normal. “Tinc unes pèrdues de memòria brutals. De vegades, no recordo el camí a casa o per què soc en un lloc. Visc constantment a base de posar-me alarmes al mòbil, fins i tot per dutxar-me o per recollir la nena a l’escola.” Res a veure amb la seva vida anterior a la pandèmia: treballava en la indústria del cromatge i s’encarregava de gestionar diversos projectes amb grans firmes automobilístiques sota clàusules de confidencialitat estrictes.

Les seqüeles de la Covid també s’han fet sentir al seu cor. “Tinc la síndrome de taquicàrdia postural ortostàtica. Són taquicàrdies relacionades amb el canvi de postura: asseguda puc estar a 70 pulsacions, però només pel fet d’aixecar-me em poso a 130 o 140. Les llums o el soroll també poden afectar. Un cop, em vaig arribar a desmaiar al supermercat.”

Tot plegat, com és evident, li ha afectat molt la qualitat de vida. “Abans, duia un ritme estressant, podia sortir de casa a les set del matí i tornar a les vuit del vespre després de reunions i conferències importants amb clients com ara Volkswagen i Renault. Arribava a tot arreu. Ara, moltes coses bàsiques les he de fer acompanyada o se’m passen. No sé si ho podré recuperar.”

Preguntada sobre els símptomes que té actualment, nou mesos i dos dies després de l’aparició del primer, n’apunta nou: “dispnea [dificultat per respirar], tos, dolors articulars, acúfens, taquicàrdies, migranya crònica, mal de cap tot el dia, pèrdua de memòria i fatiga”.

Amb aquest bagatge al darrere, s’indigna quan veu la manca de contundència política per frenar la pandèmia i la inconsciència d’aquells que, com si res, menystenen les normes i miren de fer vida normal. “Em fa mal, perquè jo no tenia res greu i és molt dur. No són quinze dies i prou.”