Salut

MÒNICA RAMONEDA

PERIODISTA

“En certa manera, el llibre surt per prescripció mèdica”

“La depressió està banalitzada; la gent la identifica amb un mal moment, però és una putada”

“En aquell moment tan bèstia... Tots tancats a casa... Era massa! Això i el fet que sempre he escrit em van acompanyar en el procés”

DEL PERIODISME A UNA NOVEL·LA MOLT PERSONAL
Mònica Ramoneda és periodista de professió i vocació. Durant molts anys s’ha dedicat a escriure en tercera persona, com fem els periodistes. Escrivim dels altres. Una situació personal intensa que va acabar amb un internament psiquiàtric la va portar a escriure sobre ella mateixa, però en tercera persona. Era tan intern el relat que es titula Internament. Ramoneda va entregar el llibre a l’editorial amb un títol entre parèntesis. Sabia que la proposta que havia fet inicialment no seria el títol definitiu de la novel·la. Sabia que havia de trobar un títol millor i confiava que, al llarg del procés de revisió dels textos, sorgiria. I així va ser! Va donar el seu manuscrit a l’editorial i el va deixar llegir a dos amics que la van empènyer a iniciar el procés de publicació... I en aquest temps va tenir la valentia de confiar en aquells que l’acompanyaven en aquest camí i un amic la va conduir cap al títol final, Internament, que expressa la voluntat de fer un viatge intern cap als sentiments de l’autora mentre explica el seu ingrés. Ella mateixa explica que la proposta de Quim Jubert, de la llibreria La Cultural de Vilafranca del Penedès, li va agradar, perquè lligava el doble sentit que ella havia volgut externalitzar amb la novel·la, un viatge intern per ordenar tot el que havia viscut durant el procés d’internament psiquiàtric.
Venia d’una depressió que havia acabat amb un ingrés i va arribar el confinament
Convertir les notes en brut en una cosa comprensible era bèstia, però també molt gratificant
Hauríem de pactar un tracte molt més humà de les contencions física i química

Mònica Ramoneda és periodista. Lletraferida i una experta en xarxes socials. En un moment de la seva vida, una depressió l’empeny a viure l’experiència que ha donat peu al seu primer llibre, Internament, un recull novel·lat que ens aproxima a la dura realitat de la malaltia mental.

D’on va sortir la idea de posar-te a escriure tan intensament.
Tot això surt una mica per prescripció mèdica. Venia d’una depressió greu que havia acabat amb un ingrés psiquiàtric i, al cap de quinze dies, començava el confinament per la covid-19. Ens tancaven a tots a casa. Estava totalment desorientada i, de cop, em vaig trobar fent sessions telemàtiques amb la psicòloga i el psiquiatre, amb tota la fredor que comporta una relació a través de la pantalla. Era molt difícil.
Quin paper hi té, aquí, l’escriptura?
Suposo que fruit de la medicació i de la malaltia mateixa, tenia moltes llacunes i necessitava ordenar la història en el temps. La terapeuta em va aconsellar que fes servir l’escriptura per intentar crear una línia cronològica que m’ajudés a recordar i a entendre les coses en un context de confinament. Així va ser com vaig començar a escriure i, de sobte, em vaig adonar que estava escrivint en tercera persona i que havia començat a introduir uns personatges en la història que no tenien res a veure amb mi ni amb el que jo havia viscut, però la història conservava unes grans dosis autobiogràfiques i, alhora, tenia vida pròpia. Així va sorgir la novel·la... És que en aquell moment tan bèstia... Tots tancats a casa... Era molt... Era massa! Crec que això i el fet que jo sempre he escrit en diferents contextos em van acompanyar en aquest procés. La veritat és que no hi vaig donar gaires voltes i em vaig posar a escriure gairebé sense pensar-ho.
Però vas crear un personatge que ha anat més enllà de l’autobiografia...
Sí. Va començar a tenir vida pròpia i això em va fer gaudir molt, perquè li passaven coses i, alhora, era molt autobiogràfica i reflectia el context estrany del confinament i d’una evidència pròpia. Però també li passaven coses que no m’han passat mai i estava envoltada de personatges que tampoc han format mai part del meu entorn. I així va néixer Internament.
Definitivament, no va ser premeditat?
No, no... No va ser premeditat. I, de fet, és que em costa explicar-ho ara, perquè en aquell context tan de tancament era normal. És en aquell moment que tenia temps per fer el llibre que sempre havia volgut escriure. De fet, mai no havia escrit una cosa tan llarga i la història apareix, i quan m’adono del que està passant començo a gaudir-ho molt. I aleshores sí que vaig pensar que seria una novel·la. I passa a ser un repte important i també una eina per afrontar el procés que havia d’afrontar i posar ordre als meus records.
Quina és la part més difícil d’aquest exercici?
Prendre consciència de tot el que havia viscut va ser molt dolorós. Tenia moltes notes en brut que utilitzava per posar paraules a moments intensos i poder-ho treballar amb la psicòloga en les sessions. I, en el moment en què això pren forma de novel·la, tots aquests moments tan intensos, tot aquest dolor, han de ressorgir en la protagonista de la novel·la. Això és un exercici molt dolorós per a mi, també. Escriure és un ofici, l’ofici de posar paraules a les coses que vius i que sents. I la depressió és un concepte que està molt banalitzat. La gent ho identifica amb un mal moment, però la malaltia és una putada: perds la capacitat de reacció, la capacitat de viure. Prendre consciència de tot això i explicar-ho, primer a tu mateixa, i després als altres, és molt dolorós. Però el procés també va ser superterapèutic, perquè vaig poder ordenar tot això que tenia a dins. I tot aquell garbuix de pensaments que tenia en brut en una llibreta es va convertir en un procés de cura i va ajudar molt.
Va ser com viure-ho un altre cop?
Sí, sí, sí. I, sobretot, prendre consciència del que estaves vivint. Ho dic en totes les presentacions, però m’agrada molt. Emmanuel Carrer, l’escriptor francès, diu que la depressió és irrecordable perquè mentre ho vius no ets capaç d’explicar-ho i quan ha passat no ho pots explicar. Jo et puc explicar la imatge, però els sentiments són molt difícils d’explicar perquè ni tu mateix els entens. Per a mi, intentar convertir aquelles notes en brut en una cosa que fos comprensible per a la gent de fora era bèstia, però també era gratificant donar-hi forma.
En quin moment t’adones que tens la novel·la acabada? Perquè la sensació és que tu vas escriure bastant més del que hi ha publicat...
Acabada, acabada, acabada, mai... Crec que, si m’haguessin deixat, jo encara l’estaria retocant, però arriba un moment en què l’editora diu prou. I s’ha de tancar la carpeta.
Perquè, en el moment en què vas veure que el text agafava forma de novel·la, ja vas tenir la idea de publicar-ho?
No, no, no, no... Jo ho vaig escriure per a la meva satisfacció personal de ser capaç d’escriure una cosa llarga... Per a mi, era això el que volia fer. En cap moment tenia la idea de portar-ho a cap editorial. El que passa és que, quan ho tinc escrit i hi poso el punt final, ho ensenyo a dos amics: un filòleg i un llibreter. I tots dos em diuen que això pot tenir recorregut i m’animen a moure-ho. Però, si no arribo a tenir amistat amb aquestes dues persones que m’hi impulsen, jo m’hauria quedat amb el text en un calaix i ja està. I aleshores ve un altre procés, perquè jo soc més aviat tímida i això d’obrir-te en canal d’aquesta manera davant del món... Buf! Dius: “Hòstia!” Però ve la Rosa Rey i no li pots dir que no. I de seguida vaig entrar en el procés de l’edició. I aquest treball amb l’editora va ser molt bonic, i vaig aprendre moltíssim.
I la idea de vendre la història com una autoficció, com sorgeix?
Dir que era una novel·la tampoc tenia gaire sentit; per tant, per ser fidels a la realitat, havíem de dir que era una novel·la autobiogràfica, intentant remarcar sempre que els personatges de l’entorn són ficcionats: els fills no tenen res a veure amb els meus fills, la parella no té res a veure amb la meva exparella. Això sí que per a mi és important remarcar-ho. I sí que t’agafa un moment de por. Però la gent que em coneix ja sap veure què hi ha de creat i què pot ser més propi. I la veritat és que em pensava que m’impactaria molt més, però ha anat tot tan rodat que no m’ha cohibit en aquest sentit... Perquè tothom m’ha acabat dient “a mi em va passar una cosa semblant”, o “conec una persona que ha viscut una cosa semblant”. I, en aquests moments, t’adones que tothom ha viscut històries per l’estil, i no passa res... Ho expliquem i ja està.
Però és veritat que la gent no ho explica i tu has obert aquesta porta per desestigmatitzar la salut mental.
Fins ara la gent no volia mirar o no volia veure. En certa manera, és veritat que se n’ha de parlar molt més i s’ha de visibilitzar.
Què et diuen en la presentacions?
Hi ha moltes persones que s’apropen i que agraeixen el fet d’haver posat paraules als sentiments i, sobretot, la desmitificació, perquè ens pot passar a tots i, quan ho expliques, et sents més acompanyat, és clar. Quan venen i m’expliquen que llegir el llibre els ha ajudat perquè s’hi han sentit identificats, penso que aquest és el veritable valor del llibre.
T’agrada?
M’agrada, sobretot, perquè és el que jo he buscat tantes vegades en tants altres llibres. Agraeixes quan algú posa paraules a coses que tu també has sentit. També m’adono que hi ha gent que t’explica que està en plena crisi, i que encara falta molta cura social. Si ve a explicar-m’ho en una presentació i veus que aquella persona està desbordada, penses: “Ostres, si m’ho expliquen a mi, que no em coneixen de res, simplement per la identificació amb el llibre, què és el que falla socialment? Per què aquesta persona no està recorrent a gent que la pot ajudar?” I aleshores t’adones que queda molt camí per escriure. Tampoc sé la solució, però és molt important trobar espais...
Una xarxa?
Sí. Evidentment, hi ha d’haver professionals, la part més mèdica. Però la xarxa social és clau. Hem d’estar més preparats. No se’ns educa per afrontar-ho...
Perquè, per començar, no se’n parla...
No se’n parla bé, i el rol del cuidador, per exemple, és complicadíssim. Conviure amb una persona que té una malaltia mental sempre costa molt d’entendre i ningú ens n’ha ensenyat. Fem cursos de primers auxilis i tots sabem què hem de fer quan algú s’escanya, però no sabem què hem de fer si detectem que la persona que tenim al costat és al pou d’una depressió que no esperàvem. Aquí ens queda molta feina a fer.
Amb la teva experiència, on detectes que es podria incidir per millorar aquesta situació?
Sobretot, parlar-ne molt més i en tots els àmbits. Des de les escoles fins a les empreses...
Ara hi ha alguns projectes que estan introduint el tema a les escoles i els instituts, sobretot després de la covid...
Sí, sí, sí, s’estan fent coses. Fa poc, i per casualitat, a la meva empresa hem rebut una formació d’Obertament, una entitat que es dedica, precisament, a trencar amb l’estigma de la salut mental, i et fan un taller i et passen un protocol sobre com pots tenir cura dels companys i fer-ho bé, generant espais de conversa, introduir un rol a l’empresa per assegurar-nos que tothom està més o menys bé, tenir els telèfons de tothom per si algú es troba malament... Aquestes coses, en l’àmbit de l’empresa, moltes vegades no es pensen. I, si algú té un problema de salut mental, que hi hagi el protocol sobre com vols que s’actuï, o si tens una crisi d’ansietat a la feina, i està molt bé perquè tothom pot tenir una crisi d’ansietat en un moment donat. I el simple fet de fer aquest exercici, de pensar i preveure, pot ajudar molt. I el que deia de les escoles... El meu fill és molt petit, però quan arriba a l’escola posa de quin color se sent. Doncs fem-ho tots! Per què els adolescents no poden posar de quin color se senten? Potser això ens ajudaria a veure que el company del costat fa molts dies que se sent de color marró i això ens obre els ulls... Necessitem molta més consciència en clau social i en clau institucional. Precisament, és en aquest àmbit que s’ha de parlar de temes com el moment de l’ingrés... Socialment, hauríem de pactar un tracte molt més humà de les contencions físiques i de la contenció química. Necessitem abordar aquest tema d’una manera diferent. Falta un canvi de mirada, un canvi de protocols. Jo no soc experta, no sé com s’ha de fer. El que sí que tinc clar és que s’ha de canviar. Quan la gent es dedica a això, ha de tenir molta consciència d’on és i ha de tenir un gran respecte per la persona. Molt de respecte, perquè allò que li fas en un moment de crisi la pot marcar per a tota la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Milers de pisos al peu del turó

Gavà
JORDI TORT
TINENT D’ALCALDIA DE PLANIFICACIÓ TERRITORIAL I DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC SOSTENIBLE DE GAVÀ

“No podem dir que el pla sigui agressiu per al medi natural”

GAVÀ
JAUME GRAU
MEMBRE D’ECOLOGISTES EN ACCIÓ I DE LA PLATAFORMA ATUREM EL PLA DE PONENT

“Comportarà més destrucció territorial i més canvi climàtic”

GAVÀ
URBANISME

“Inseguretat jurídica” als consistoris de la Costa Brava pel PDU

EL PORT DE LA SELVA

La barca que es nega a morir

l’escala
Manresa inaugura el Museu del Barroc de Catalunya
patrimoni

Manresa inaugura el Museu del Barroc de Catalunya

barcelona
Ripoll

Més temps per al trajecte Ripoll-Barcelona tot i les obres de millora de la línia R3

Ripoll
GIRONA

Els veïns de Domeny reclamen que el nou CAP no es faci en zona verda

GIRONA
SALUT

Salut confirma més de 200 casos de tos ferina a una dotzena d'escoles de Terrassa

Terrassa