Paco Poch, l’home que va canviar el concepte d’oci nocturn a la Costa Brava

L’empresari i discjòquei escalenc Francesc Poch i Medinyà va morir dimarts als 76 anys. No va tenir una cerimònia de comiat qualsevol. La família va obrir la llegendària discoteca Marokko, que ell mateix va inaugurar a cala Montgó el 1968, per celebrar una vida plena amb els seus grans amics i sobretot amb molta música, la passió de la seva vida. A l’Escala els que el van conèixer de tota la vida li deien Panxito, un sobrenom que arrela del mateix negoci dels seus pares, el bar Can Panxo, a la platja gran del poble, a primera línia de mar. El pare era conegut com en ‘Paco Panxo’ i la mare, és clar, com la ‘Maria Panxa’. Gràcies a ells, que havien servit tota la vida als pescadors del poble a l’antic cafè Las Delizias –quan el turisme no era ni una entelèquia–, va fer realitat els seus somnis d’adolescent.

Amb menys de 18 anys, el 1965, va obrir la primera sala de ball de l’Escala, amb el nom ja llegendari de La Nansa, una de les primeres de la Costa Brava. Al principi era un divertimento per a ell mateix i la seva colla d’amics. La diferència d’aquell local –de mides reduïdes al costat de Can Panxo– amb qualsevol altre era la música. En Panxito estava completament seduït pel rock and roll, l’estil que començava a fer furor sobretot a Anglaterra i als Estats Units amb Elvis Presley, els Beatles i els Rolling Stones. Va instal·lar un jukebox com el de les pel·lícules de Hollywood. Sense cap competència i amb l’esclat del turisme, La Nansa es va fer petit. Calia trobar un nou indret on el somni continués creixent.

Els pares, un altre cop, van donar una empenta. Un terreny a Montgó, que hauria pogut servir per a un negoci de restauració, va acabar convertint-se a partir del 1968 en el local que va marcar la diferència: Marokko. En Panxito ja estava completament immers en aquell moment en el món de la música. Viatjava a Londres, Perpinyà o Tolosa, i més endavant també a Amsterdam, per comprar àlbums que no es trobaven a Catalunya i n’importava per correu tots els que podia, ja que el franquisme fins i tot limitava el nombre de vinils que podien entrar al país.

Els seus constants viatges van fer-li veure quin era el millor disseny per a una discoteca moderna. No va cenyir-se només a la música rock. Amb el temps va gaudir i va punxar pràcticament qualsevol estil. “Li podia agradar des de la Raffaella Carrà, la música de ball, la salsa, el house, el jazz pur de Miles Davis i fins i tot gent com en Jaume Sisa. De fet la cançó amb la qual tancava cada nit el Marokko era Qualsevol nit pot sortir el sol, d’en Sisa”, explica la Júlia, la filla d’en Paco, que fa quatre anys va reobrir la famosa discoteca, que tenia com un dels seus símbols la imatge de Sylvie Vartan a l’entrada.

El 1976 va obrir un altre local que va deixar petjada, La Lluna, un dels primeres restaurants que va incorporar també el concepte de bar de copes. L’èxit en la temporada d’estiu va ser aclaparador. Quan baixava el turisme, Poch i la seva dona, Danielle Piquemal, no van deixar de viatjar. Es van casar, de fet, davant del Town Hall de Filadèlfia, un dels edificis més coneguts dels EUA. Van fer llargues estades a Califòrnia i d’altres estats, com ara Nova Orleans i Nova York, on van aprofitar per descobrir artistes que acabarien essent estrelles mundials. “Vam veure Bruce Springsteen quan només el coneixien a New Jersey, la Patty Smith i els Bee Gees, que recordi ara”, fa memòria la dona, que es feia un fart de portar maletes amb vinils cap a Catalunya.

Califòrnia era als anys setanta el seu indret favorit, ja que era on hi havia els grans festivals de música. “A Berkeley em va dir que va conèixer Rubert de Ventós i Lluís Racionero, quan ells estudiaven a la famosa universitat”, diu la filla. Més endavant Poch va obrir altres locals a l’Escala amb amics i socis seus, l’UP6 i Marte, però amb 57 anys va decidir retirar-se. “Va aprofitar sobretot per voltar món i assistir a tota mena de concerts, ja fos de música clàssica o de rock. Era un enamorat de tota la cultura i també de les plantes.”

Paco Poch també ha deixat petjada en la literatura. Javier Cercas i Rafel Nadal, entre d’altres, el citen, ja que formen part d’una de les generacions que van passar pel Marokko, i aquella va ser una experiència que, d’una manera o altra, els va marcar. La seva feina va ser reconeguda també pel govern a través de la direcció general de Turisme, per “35 anys de trajectòria professional en el sector de l’oci nocturn.”