Societat

OPINIÓ

El “Bon dia” d'un porc senglar

Penso veritablement que hem de defensar totes aquestes espècies dites salvatges que tenen una llibertat natural que no hem sabut preservar.

Quan escriu una crònica, l'autor –avui jo mateix– vol dir “quelcom”. No tinguem por dels mots, té un missatge, sovint molt, molt humil a lliurar. Si és vanitós pensa que el missatge és important, si és com el missatge, molt humil, pot imaginar que algú entendrà el seu propòsit. Això ho pensa amb un somriure que vol dir que si ningú no té cap reacció, quina importància?

Avui vull canviar de tonalitat, tancar els ulls, oblidar les preocupacions de l'instant. Uns moments de passejada pel terme de Sant Feliu d'Amunt m'han donat aquesta ocasió. Fa uns dies em trobava cap al mas Camo amb, a l'esquerra, el soroll tranquil·litzador de l'aigua del rec de Perpinyà. A la dreta un conjunt d'unes vint mimoses que acabaven de florir però que tenien encara un groc triomfant i una olor que no es pot confondre. Abans de marxar de casa havia sentit la ràdio i pensava en aquesta mania que tenen els nostres dirigents –per nostres vull dir els de tothom, de tots els països– de fer la guerra dient... que no fan la guerra. A Líbia un terrible dictador viu potser els seus darrers moments i seria una bona cosa. Però també un cert nombre de persones que no són dictadors, que són el que la saviesa popular anomena “bones persones“, viuen igualment llurs darrers moments. I no han fet res per merèixer aquesta mort que s'anuncia per a ells. “Pèrdues col·laterals inevitables”, penso que es diu així. Pensaments del moment!

Uns metres abans, cap al camp que en dèiem nosaltres, “la vinya del mas Comte“ –ara no és més vinya sinó una catedral moderna d'hivernacles de vidre–, un conillet havia travessat la carretera amb la por al ventre quan em va descobrir. És almenys el que vaig pensar, potser ell no pensava en altra cosa que en la farigola de l'altre dia o en els efluvis, fi d'hivern principis de primavera, d'un altre conillet de sexe diferent. Era la primera etapa poètica d'oblit de preocupacions que tenen totes a veure amb la idea de la mort. Ara la vida, una vida senzilla es presentava. De sobte vaig sentir un soroll que no era el del rec. Un porc senglar travessava ell també la carretera. A uns metres de jo. Qui tenia por ara? Probablement més jo que ell. Ell passava tranquil, sense pressa i el vaig mirar que es perdia entre els presseguers, seguint el seu camí, potser el seu camí de cada dia. I, ho afirmo tan sols si pot semblar estrafolari, vaig sentir un grunyit que vaig interpretar com un “Bon dia, Jep”. No vaig respondre, no cal exagerar la desorientació poètica! Tot em semblava lluny: les guerres, el soroll dels tractors que s'oposaven al del rec, les queixes del meu veí que es moria lentament, la moto d'un altre veí que em despertava cada dia a les sis...

Els dos animals encontrats, el conill poruc i el porc senglar quasi solemne en el seu caminar, noble diré, em van fer oblidar per un moment el nostre món que sovint qualifiquem, no sé per què, de civilitzat. Vivim en un univers refinat –almenys ho diem nosaltres–, organitzat, quasi matematitzat, almenys comptabilitzat i avaluat, amb ordinadors, telèfons que transformen el nostre entorn en un món “desrealitzat” si puc utilitzar aquest mot que em sembla probablement un magnífic neologisme. I de sobte la vida, la veritable vida es mostra. Un conill i un senglar! Dues espècies lliures, sovint dramàticament lliures –han de lluitar per preservar llur vida–, però lliures. Una llibertat dels temps d'abans, això dit sense cap conservadorisme. I penso veritablement que hem de defensar totes aquestes espècies dites salvatges que tenen una llibertat natural que no hem sabut preservar. Fent això no tenim una reacció limitada de defensors d'unes espècies en vies de desaparició, no, som tan sols defensors de la llibertat, d'una llibertat que escapa a les estadístiques, que no es pot comptabilitzar. La força de la primavera nascuda d'un conill que fuig, d'un suposat bon dia d'un porc senglar que no fuig, ell, sinó que passa, digne i noble. La llibertat –i és clar la seva defensa– és l'única cosa que ens pot donar dignitat i noblesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.