Quina sort!

A la quina s'hi va amb esperança i bones vibracions. «I per què no em pot tocar avui?», penses. Et donen el cartró amb els quinze números de la sort: «Aquest és el bo!», et diuen. I t'ho vols creure. Al pavelló de Fornells de la Selva s'hi han aplegat prop de 500 persones. És el primer dia de l'any i es veuen cares mig endormiscades i amb un pèl de ressaca. Al davant, un got ple de blat de moro per anar tapant els números que canta el canari –que en aquest cas no és un ocell sinó una persona que diu coses com ara «l'avi», «l'esparrecaconills», «el de la por», «mengen, mengen», «una cadira» i «les mamelles» per referir-se als números 90, 17, 1, 69, 4 i 88).

Tenim dotze quines per davant. La primera, fluixa. Dels quinze números, potser n'hem tapat la meitat que a l'altra punta del pavelló n'hi ha un que canta quina. Gairebé no se'l sent. «Em toqués a mi... ja se n'assabentarien!», penses. Segona, tres quarts del mateix. Tercera, quarta. «Remena», crida un nen. «Sí, sí, remena perquè, de moment, no vas bé». De cop, el grup que està just al costat s'aixeca cridant, tots ben esverats: «Quina!». A aquests sí que els ha sentit tothom. Davant l'alegria, la resta el que fa és llençar-los grans de blat de moro. I, tal com sol passar, no arriba a qui ha d'arribar. I tots els grans acaben rebotant al meu cap. Els porten l'obsequi. Un pernil, un fuet de metro, galetes, una caixa de vi, cava, polvorons, un gall d'indi, unes pinces per la carn, melmelada, un tortell, cafè... i un rellotge de la marca «Bravoooooo!», tal com crida la gent quan el canari anuncia aquest regal. En definitiva, gairebé no hi ha espai a la taula per posar-ho tot. «Deu ser que la sort ronda per aquí», penses. I tant que ronda, però sempre allà mateix perquè, el mateix grup, poques quines després, torna a cridar. «Els ha toca un altre cop?». Doncs, sí. Aquest cop, però, n'hi ha dos, de guanyadors, i cal fer desempat. I la sort és efímera. O no. Perquè els del costat no s'emporten la quina però, per ser finalistes, els regalen un pernil. El segon pernil.

A mesura que avança la nit l'esperança i les bones vibracions de l'inici es van diluint. Ja fa estona que jugues amb el blat de moro. Intentes fer punteria dins el got de cava del company. Mires el mòbil. Repasses de reüll els regals que s'han emportat els del costat. I, al final, arriba l'hora de l'antiquina. Aquella en què guanya el que no marca cap número dels que canta el canari. «Aquesta és la meva!». Tothom dret. Primer número. I surt aquell que havies esperat durant tota la nit. T'asseus mentre penses: «Sort que som afortunats en l'amor i tenim salut!». Qui no es consola és perquè no vol.