De la mort d’Idrissa a la de Mohammed
La mort de Mohammed a la presó d’Archidona, reconvertida en CIE, ha revitalitzat la lluita pel tancament d’aquests centres d’internament
Fa sis anys, la mort d’Idrissa va mostrar la cara més cruenta dels CIE i va impulsar la creació de col·lectius com Tanquem els CIE. Gràcies a l’exercici de la memòria, el cos d’Idrissa està avui localitzat, té una placa amb el seu nom i ha estat retornat a la seva família. Va ser tractat amb brutalitat per les condicions del seu viatge migratori: quan es va llançar al mar, quan no va rebre la deguda assistència mèdica al CIE, quan va patir la negligència dels qui suposadament el custodiaven. Un cop mort, el van castigar a l’oblit, al silenci, a la desaparició; li van treure la possibilitat de la justícia i del record: el van deixar sense rituals, sense comiats i fins i tot sense nom.
El control migratori és violència, violència estructural i que es reprodueix de manera sistemàtica. Tant cap a les persones vives com cap a les mortes o “assassinades pel sistema”. El 2013 va morir Alik Manukyan també al CIE de la Zona Franca, es va suïcidar. La pregunta va quedar rebotant com l’eco: ¿va ser la privació de llibertat i el tancament el que van portar Alik a posar fi a la seva vida? Mai no ho sabrem amb certesa, però sabem que es van sentir els seus crits la nit anterior i que va morir en una cel·la d’aïllament. Recordem també Alik perquè fa ben poc tancàvem un altre any amb una altra mort dins d’un CIE! Mohamed Bouderbala va passar les divuit hores prèvies a la seva mort aïllat dins de la presó d’Archidona. Els vídeos de les hores que van envoltar la seva mort fan intuir que va ser un escenari atroç.
Al desembre va morir Mohamed, també Mamadou i uns dies després, Soufian Hnine, tots dos de 17 anys. Altres dos cossos tractats brutalment. Aquests casos són un exemple de la necropolítica de la qual parla Mbembe quan el poder funciona produint, no només mort (“cossos sense jurisprudència”), sinó absència, invisibilitat, silenci, oblit. Un poder que s’estén a les famílies de les víctimes, com quan es van ocultar les restes d’Idrissa; com quan van fer esperar cinc dies el germà de Mohamed per veure el cos.
