“Crec en el poder transformador dels espectacles de titelles”

Sempre m’havia agradat fer teatre i fer coses amb les mans, i és bastant obvi que acabes aquí, tot i que de petit no em moria pas per veure titelles. Ara, d’imaginació en tenia molta i encara en conservo. Vaig estudiar magisteri, tot i que seguia fent sempre coses de teatre. Vaig acabar magisteri el 1975 i vaig fer de mestre tres anys. Soc un titellaire que té una part vocacional de mestre, i fins i tot de redemptor, perquè crec en el poder transformador de l’espectacle. En els espectacles més simples pots introduir elements molt interessants. Vaig estudiar tres anys a l’escola de titelles de l’Institut del Teatre i vaig començar al carrer, passant la gorra a la plaça del Pi com tanta gent fa ara. Llavors no n’hi havia tanta, hi havia una mena de buit legal, vivíem en un moment de transformació social i política i l’Ajuntament no es preocupava massa del que passava allà.

En efecte, era aquella Barcelona amb un punt canalla i creativa que alguns enyorem, anarcoide fins i tot, tot i que jo no he estat mai anarcoide, més aviat comunista, i ho segueixo sent tot i que costa molt. El 7 de maig del 1978 l’escola Barrufet, on jo havia treballat, em van demanar que anés a actuar i va ser la primera actuació cobrant que vaig fer, 3.000 pessetes de l’època. Tot just fa 40 anys d’aquella primera actuació, i la considero la data fundacional de la companyia l’Estenedor.

He fet prop de 40 espectacles, més de 400 titelles construïts, col·laboracions amb diferents persones, soc una companyia solista que depèn de l’espectacle incorpora altres titellaires, com la Marga Carbonell o l’Anna Albiol, o tècnics com l’Ignasi Miranda, un gran músic que ha fet la música d’El col·leccionista de pors, un espectacle que ha marcat un abans i un després.

Sí, el 90 % són creació meva però en alguns, com en El col·leccionista de pors, hi ha hagut una direcció i una dramatúrgia externes. En aquest cas del Jordi Farrés, de Farrés Brothers. La idea va sorgir a la Mostra d’Igualada, on vaig presentar un projecte que explicava la història de quan jo era petit i tenia moltes pors: a les rates sota el llit i al fantasma a l’armari. El meu pare em va acompanyar a conèixer aquestes pors i vaig descobrir que les rates eren les sabatilles i el fantasma a l’armari, una combinació de la meva mare. Això va quedar al meu record i al cap de molts anys ho vaig transformar en un espectacle en col·laboració amb Jordi Farrés, que em va proposar un espectacle sense titelles on jo explico la història. És l’últim que he fet, té un any de vida.

No acostumo a aprofitar res d’un espectacle a l’altre. Em plantejo els espectacles a partir del que vull explicar. Per exemple, volia parlar del sexisme i vaig crear l’espectacle Les facècies de Coral·lina, que és una princesa medieval a la qual el seu pare va voler casar i com que ella no volia el rei la va fer fora. L’espectacle explica les peripècies de l’heroïna, que se’n surt fent servir l’enginy. El cas de Dents netes, sí va ser en canvi un encàrrec de l’Agència de Salut Pública de Ciutat Vella, ja fa 20 anys. Em van demanar un espectacle sobre la higiene dental per representar a les escoles del districte de Ciutat Vella. La proposta va coincidir amb el boom de la immigració nord-africana i cert rebuig, i els protagonistes de l’espectacle són una nena, Neus, més eixelebrada, i un nen, Rachid, més assenyat. El missatge no és només que els nens es rentin les dents sinó que parlo de la immigració i la integració. A més, qui espera la nena a casa és el seu pare, que prepara el dinar per a tots dos i per a la mare, que és a treballar. El pare fa petons i abraçades, ja que reivindico profundament les mostres d’afecte.

Perquè em vaig enamorar de l’ofici. No crec en les vocacions, però sí en l’ofici, i molt, perquè tinc la possibilitat d’adreçar-me a la gent, d’explicar coses que jo sé, de fantasiejar amb el que vull. Tinc molt de poder i el puc fer servir per explicar com jo veig el món i com m’agradaria que fos. Em sento molt feliç de poder fer aquesta feina. Els titelles tenen màgia.

Quan vaig començar era molt més artesanal, la gent era autosuficient, havíem après de forma autodidacta i de mica en mica ens hem anat professionalitzant. Jo treballo ara en un escenari de vuit metres amb 30 focus, 24 canals de llum... els titelles no són només un castellet. El que pots explicar amb dues mans i una boca, si ho fas amb aquesta tecnologia és molt més ric. El que sí és cert és que fa 40 anys podies veure nens de 13 i 14 anys mirant el teu espectacle i ara si passen dels vuit o nou ja és molt.