“Els països en conflicte no tenen ni pallassos, ni artistes ni poetes”

Sorgeix arran d’una escola de Barcelona, l’escola Projecte, que tenia un professor que se n’havia anat al camp de refugiats de Savudrija, a Iugoslàvia, a fer la prestació social substitutòria. Els nanos de l’escola van decidir fer una festa per la pau i em van demanar si podia fer una actuació en aquell camp. Els vaig proposar de sortir de Barcelona el 23 de febrer, perquè el mes de febrer sempre m’ha agradat veure la península Ibèrica amb una mica de distància. El febrer del 1993 vaig fer una actuació en el camp de refugiats d’un espectacle meu que llavors estava de gira en els festivals de carrer on em tirava des de 12 metres a l’aigua. Aquesta va ser la primera actuació del que va esdevenir després Pallassos Sense Fronteres. Jo soc molt amic de Vicenç Fisas, que va fundar la Càtedra Unesco per la Pau i els Drets Humans de la UAB, i sempre deia que era jo el que havia d’anar als camps de refugiats, perquè el que necessiten és riure. Al cap de dos mesos vam tornar a marxar pel nostre compte a buscar camps de refugiats a Iugoslàvia, amb gent del Bages, Andalusia i Madrid. A partir d’aquí es va començar a gestar aquesta eina a favor dels nens i nenes que estan en refugis. Fa més de 25 anys que rodem.

Nosaltres visitem camps que sorgeixen de conflictes bèl·lics o desastres naturals. A hores d’ara estem molt presents a la zona del Líban, Jordània, Palestina de forma intermitent, perquè està controlat per Israel, que no ens deixa de vegades arribar als llocs amb facilitat. Treballem també a l’Àfrica, a llocs com Sierra Leone, Libèria, Burkina Faso, Benín, el Congo... i també a llocs de Centramèrica, bàsicament a Colòmbia, a la frontera amb Veneçuela.

Canvia la climatologia, i la religió fa que la comicitat s’hagi d’adaptar a aspectes diferents, però bàsicament el que ens trobem és gent que no té res material però té la llibertat de no tenir res o són molt més capaços de disfrutar de les petites coses de la vida que no pas els que estem aquí, que no som capaços de somriure ni tan sols al sol.

Hem fet més de 7.000 espectacles i 450 expedicions amb què hem arribat a més de dos milions de nens i nenes. Per un costat sento la tremenda felicitat d’haver pogut portar a terme això, que és un somni, i per una altra sento una immensa tristesa de veure que personatges que es fan dir Homo sapiens són una colla d’imbècils, perquè amb totes les possibilitats que hi ha per viure en un món en harmonia, estem guiats per una colla de gent que no té el dret de considerar-se humans com nosaltres, els pallassos.

Hem après una paraula que es diu resiliència, i el que fem és portar una mica d’esperança, que per uns instants oblidin el que estan vivint i recuperin el dret a ser infants.

He fet 52 expedicions, i el que més m’ha impressionat és veure la quantitat de fills de puta que hi ha i que són capaços de posar la gent en aquestes situacions. I quan dic això estic parlant també dels meus congèneres europeus, que són capaços de veure que la gent s’ofega al mar i no donar-los la mà per treure’ls d’allà.

Sí, fins que guanyem harmonia.

Hi han participat uns 1.800 artistes, en aquestes 450 expedicions. Sempre fem els espectacles amb gent d’aquí, els països en conflicte no tenen ni pallassos, ni artistes ni poetes.

Sempre l’ha tingut. El primer pallasso feia riure a un faraó egipci, i està criptografiat a la piràmide de Tebas. El santoral cristià té dos pallassos professionals, sant Genís i sant Filemó. Hi ha una foto molt maca d’un pallasso en un refugi antiaeri de Barcelona durant els bombardejos feixistes de la guerra civil. Sempre hem tingut aquesta funció social, el pallasso és capaç de provocar la gent per crear instants de felicitat, i això continua sent revolucionari. Arran de les actuacions dels artistes que s’han posat a treballar en hospitals i geriàtrics s’ha comprovat científicament que les endorfines es creen a partir del riure, i per tant els personatges que provoquen el riure són útils. El pallasso té una missió social i terapèutica, cosa que fins fa un temps es desconeixia.