la crònica
Lletres de Figueres
En Jaume Guillamet ens deia que, quan pensava en Girona, veia pedra, quan pensava en Figueres, veia cel. Ho vaig trobar ben explicat. Girona neix al peu de múltiples pedreres i amb la pedra es construeix i es dibuixa; Figueres, en canvi, és una ciutat envoltada de cel blau, escombrada pel vent i oberta a tots els horitzons. Girona s'aplega a l'ombra definitiva dels grans temples que dominen el riu, com si cresqués sotmesa al poder inevitable de la mitra; Figueres s'escampa lliurement entre conreus i xiprers, oberta a la tramuntana i als vents de tots els ideals.
De pocs dies tinc a la tauleta de nit dos llibres figuerencs. Són llibres diferents, és clar. El primer, la Història de la premsa de Figueres, que han escrit els amics Jaume Guillamet i Abert Testart, amb Manuel Moreno i Anna Teixidor, és un treball metòdic i detallat que ens permet conèixer totes les publicacions periòdiques que els figuerencs han produït, des d'aquella primera Gazeta de Figueras, de l'època de domini napoleònic (1809), fins al 1980, en la recuperada democràcia. Tinc molta feina al teler amb les gairebé sis-centes pàgines.
La novel·la «Els jugadors de whist»
L'altre llibre és una novel·la, Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès. La va recomanar, de passada en una intervenció a la ràdio, l'amic poeta i comentarista Antoni Puigvert. La posava en la línia de l'Ulisses, de Joyce, o d'El jardí dels Fizzi-Contini, de Georgio Bassani. Va ser el meu llibre de Sant Jordi, i l'estic llegint. De moment, la relació que feia en Puigvert entre els tres llibres és evident pel que fa al protagonisme que té la ciutat de Figueres allà on la tenien Dublín o Ferrara. No he passat del centenar de pàgines, però fins ara la Figueres de Vicenç Pagès, tot i ser-me molt pròxima per raons evidents, no m'és tan interessant com les ciutats de Joyce o Bassani. Però, és clar, la proximitat i les coincidències són prou contundents com perquè me la senti molt meva. Fa de molt bon llegir: l'estil és àgil i el plantejament original.
M'hauria agradat poder-vos explicar –als qui, com jo, no sabeu com es juga a whist –en què consisteix el joc que dóna nom a la novel·la. El poc que he arribat a saber és que es tracta d'un joc antic, que es conegué literàriament quan el Phileas Fogg se'n declara jugador compulsiu abans d'iniciar la seva aventura de 80 dies. Pel que he arribat a entendre, és una mena de botifarra en la qual està permès fer senyals al company.
El cel de Figueres, tan sovint esmolat pel vent, està avui carregat de núvols viatgers que reguen manyagament els sembrats verds, grocs, clapejats de roselles. Al mig del pla, arrapada a la terra generosa, la ciutat treballa, com sempre, amb el seny necessari i la rauxa justa. Sense voler penso en Fages de Climent.
