L'escenari i l'última fila

Damunt de l'escenari i atrapant totes les mirades de la platea, una selecció de criatures amb un violí al muscle. És un concert dels alumnes d'una escola de música i la satisfacció de la família que els contempla s'alça amb molta més lleugeresa que la melodia indecisa i rogallosa que sorgeix dels instruments. A desgrat d'això, però, complau admirar aquestes llocades nodrides i ateses com pertoca, educant-se en una de les més altes expressions de la nostra espècie. En els darrers anys, entre nosaltres, això s'esdevé com mai i deu ser natural que ens en sentim cofois. Però lluny de l'escenari, fent remor a la darrera fila, una trepa de vailets de la mateixa edat que els violinistes, dels que no practiquen cap altra activitat extraescolar que la de rondar carrers. En la seva especialitat són uns virtuosos, però en aquest indret i en aquests moments, les seves no són aptituds apreciades. Irriten, neguitegen, trenquen l'harmonia i tots sabem que acabaran, inevitablement, expulsats de la sala. Èxit a l'escenari i un fracàs absolut a les darreres files. No ho podem considerar quasi com una descripció de la nostra societat? I amb independència de si travessem una època d'entusiasme o de depressió econòmica, no és aquest, en essència, el nostre model triomfant? Al segle passat, unes esplèndides generacions de mestres, testimonis diaris de desigualtats i d'injustícies, es van proposar transformar el món universalitzant l'accés a l'educació. L'ensenyament públic era aleshores miserable i el privat, en mans confessionals, estava reservat als fills de casa bona. Aquella escola que cobejaven havia de ser unitària, laica, racionalista, gratuïta i amb coeducació. I també havia de disposar de cantines, robers, biblioteques o serveis mèdics perquè aquestes eren les carències habituals en bona part de les criatures de l'època. Amb la proclamació de la República va semblar que aquell ambiciós projecte tindria una oportunitat i la resta de la història ja la saben. El món ha girat moltíssim i les desigualtats ja fa temps que ens han deixat de preocupar. L'escola, amb múltiples dèficits, condemnada a tota mena de plagues pels déus que la governen, es manté encara com un dels eixos del nostre món, i qui sap si malgrat tot, remotament afectada per l'influx d'aquell poderós somni dels mestres republicans, esdevé un element que integra i cohesiona mínimament, que pacifica i suavitza les arestes de la nostra realitat. Més enllà de les seves parets, però, pràcticament un erm, o una selva. No sé si arreu, però en pobles com el que jo habito, ni la major part dels esports, ni la música o la dansa o els idiomes, o la natació, ni en general cap activitat extraescolar, està a l'abast de moltes de les economies familiars que predominen a aquesta banda del món. No ho està ara que el Fons Monetari Internacional ens vigila i ens anima a retallar polítiques públiques com si fóssim Haití, ni tampoc ho estava abans, quan nedàvem en l'abundància i l'Ibex 35 era una de les constel·lacions més rutilants de l'univers. Ens ha quedat una societat que segrega contínuament per raons socioeconòmiques, que conrea les distàncies i els ressentiments i malbarata les enormes possibilitats que per a la cohesió, la socialització i el desenvolupament personal proporcionen aquests territoris comuns. Res com unir les veus o perseguir plegats una melodia o un ritme, res com buscar junts la victòria si del que es tracta és que, des de la primera a l'ultima fila, formem part d'una mateixa cosa, per més complexa i heterogènia que sigui.