Societat

MONTSE ROBLES

INFERMERA I RESPONSABLE ASSISTENCIAL DEL SERVEI DE SUPORT AL DOL DE PONENT

“La formació sanitària en el dol és l’assignatura pendent”

La Covid-19 ha posat la mort sobre la taula i l’ha distorsionada, amb cendres enviades per missatger incloses. Molts no saben quan començar a plorar

Amb la pandèmia, la mort s’ha fet socialment més present. També s’han generat situacions inversemblants i angoixants per als familiars i amics dels finats, que dificulten el necessari procés del dol.

Aquests mesos, hem augmentat el nivell de consciència del que significa la mort?
M’agradaria pensar-ho. La mort és el dia a dia, encara que sempre pensem que passa a casa dels altres. Aquests dies s’ha posat de manifest que som una societat que tendim a mirar la mort d’esquitllentes. No es tracta de pensar que ens podem morir en qualsevol moment, però assumir que forma part de la vida ajuda a normalitzar els processos de dol.
Quins han de ser els ritmes naturals del dol?
Són estats emocionals que se superposen. En un sol dia, la persona fa un esforç titànic per arreglar-se i anar a comprar. A la botiga, es troba qui li recorda alguna cosa i es posa a plorar. Arriba a casa i ha de somriure als nens. Potser després, sola, es farà un fart de plorar... Els ritmes naturals són els que et marqui el cor. És més lent que el del cap, que ja sap que cal funcionar en rutines.
I què cal fer? Cedir al plor? Anar empenyent com si no hagués passat res? O les dues coses?
El que ajuda és equilibrar les dues situacions. No podem estar tot el dia en la realitat de la pèrdua, però tampoc desconnectats. I, durant aquests estats emocionals, hi ha més necessitat de plorar i a poc a poc s’adquireix funcionalitat. L’estructuració del dia ajuda: saps el que passarà i t’atorga sensació de control enmig del caos emocional.
Com ha impactat en aquests ritmes la Covid-19?
Hi ha diferents situacions i cadascuna no menys dramàtica. Les persones que han tingut pèrdues per la pandèmia no tenen clar quan han de començar a plorar. Les famílies m’explicaven: “Vaig deixar la mare a urgències i 48 hores després em van trucar per dir-me que empitjorava, però que no podíem anar a veure-la. La següent trucada era per dir-me que havia mort. L’endemà, trucada per dir-me que ja podia anar al tanatori. Allà em van dir que era ella, però no vaig poder veure-la. I 48 hores després, que vingués a recollir-ne les cendres.” Em va deixar glaçada el testimoni d’una família de la demarcació de Lleida, que em va explicar que el pare havia mort per accident i les cendres li havien arribat per missatger. És una barbaritat! Perquè el dol es desenvolupi correctament, cal temps amb el difunt, suport social, veure el cos... També hi ha les persones que iniciaven un dol quan va declarar-se la pandèmia i no l’han pogut viure com cal. Recordo el cas d’uns pares que havien perdut un nadó feia 15 dies i, amb els cementiris tancats, finalment n’havien saltat la paret per anar-lo a veure.
Vostè fa fotografies dels nadons morts acabats de néixer amb els pares. Per què?
En aquests casos, el moment de parir és l’únic en què poden fer-li de pares. És una criatura morta, sí, però la mare la pot agafar, abraçar, vestir-la, cantar-li... Sols durant unes hores, és clar. Tenir-ne fotografies és terapèutic, i el 90% ho agraeixen perquè si no de vegades se’ls difumina fins i tot la careta. És un nadó que no ha vist ningú i costa molt que se’n reconegui als pares després l’existència i, per tant, la dimensió de la pèrdua del fill. Capturem en imatges l’amor del moment, no la tristesa. Un de cada quatre embarassos –de tots els trimestres– no acaba en nadó viu.
Cal un replantejament de les funeràries?
Malauradament, són un negoci, i no estan gaire interessades en el dol. És una errada enorme que els professionals sanitaris no estiguin formats específicament en dol. Es considera un procés adaptatiu i ningú l’estudia en profunditat. Els professionals de la Seguretat Social, fins i tot els psicòlegs, no tenen temps de fer un acompanyament, amb visites cada tres mesos de 15 minuts.
És l’assignatura pendent de la sanitat pública?
Totalment. La majoria pensa en la gent gran que ha mort per la Covid-19 en termes de “quin greu aquesta gent soleta”, però immediatament les paraules que diu la societat són les de sempre: “Bé, ja era gran. Ha fet la seva vida. Ves, quina qualitat tenia a la residència...” Frases fetes per minimitzar els sentiments de les persones de dol, que no se senten reconegudes socialment.
Quines recomanacions dona per als qui no s’han pogut acomiadar?
La idea és poder fer algun tipus de comiat que els sigui significatiu. Qualsevol cosa que els aporti pau al seu cor i no tant el que en pugui esperar la societat. És clar que faltarà la persona, però podem posar una música, unes flors davant d’una foto. O seure plegats i recordar històries de la padrina. Fer-los presents, i que puguem compartir com estem i com ens hem sentit. Tot plegat encara no s’ha acabat. La gent encara està en xoc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Treball assegura que les ajudes a la renda garantida es van incrementar malgrat la “paràlisi” de l’administració

Barcelona

Putin anuncia que Rússia ja té la vacuna contra la covid-19

Mor el magistrat del TSJC Daniel Bartomeus als 66 anys

Barcelona
En Directe

Educació descarta reeditar les targetes moneder i repartirà el menjar si hi ha confinaments parcials durant el curs

Barcelona

El nombre d’usuaris d’autobús a Catalunya cau un 62,2% el juny per la pandèmia

Barcelona

Els nous contagis segueixen en descens a Catalunya

Barcelona

La pandèmia triplica el nombre de joves que s’incorporen a la Creu Roja per fer de voluntaris

Barcelona / Vilafranca del Penedès

Els casals d’estiu aproven amb nota

girona

Primer assaig clínic propi a l’Hospital de Figueres

FIGUERES