Ja em sap greu. Però no puc fer més que advertir sobre el fet que les bicicletes em fan por. És un temor que he adquirit en els darrers anys i que ha anat augmentant. I aquesta angoixa es reprodueix en moltes àrees de la meva vida quotidiana, tant en l’àmbit físic, en el psíquic i també des del punt de vista social.

Em fa patir la integritat física. La meva, però sobretot la vostra, ciclistes. Sento autèntic pànic a fer-vos mal. Quan us trobo en una carretera, sobretot en els casos que, com passa sovint, aneu de costat més de dos i de tres, m’aterreix pensar que no sabré fer bé la maniobra de deixar el metre i mig de distància per avançar-vos. Em paralitza imaginar que m’equivoco, que no ho mesuro bé, i que puc tocar-vos. I a més, l’angoixa de vigilar si ve un vehicle pel carril contrari. És un tràngol que passo cada vegada que circulo. Si us trobo, alenteixo i vaig fent. La carretera de pujada a Romanyà de la Selva pot ser un viatge de tres hores, si cal.

A aquest sentiment s’hi afegeix el desassossec en l’estat d’ànim. El d’un mal humor sobtat o d’ensurt de mort que em provoca una bicicleta baixant a tota velocitat per la Rambla, o pujant-la, tant és. O cinc ciclistes fluorescents en direcció contrària pel carrer Ciutadans. Per no parlar d’haver-se de fer a un costat per deixar-vos passar per la vorera... O demanar perdó al timbre insistent que ve per darrere i t’amenaça d’atropellar-te pels camins de Sant Daniel. En països on la bicicleta compleix els codis, només has de vigilar si tu creues el carril bici, que t’està vetat. No és el cas de Girona.

I pel que fa a l’aspecte social, és sabut que negocis com el del món de la bicicleta, quan s’estenen, s’estableixen amb tallers, bars especialitzats, i ara fins i tot apartaments turístics temàtics, poden arribar a provocar gentrificació, és a dir, fer fora els veïns dels barris més pintorescos, perquè l’oferta per als visitants ciclistes va fent pujar el preu dels pisos de la zona. Ja hi hem estat, aquí, abans de la pandèmia. Tornar a apostar-ho tot a un sol número, el del ciclisme turístic, pot ser perillós. I això també fa patir, què voleu.

Corro el risc de semblar antitot: antiecològica, antiesport, antisocial i antiprogrés. Potser sí. Però tinc la impressió que hi ha força gironins que comparteixen aquesta paciència eterna davant d’aquest fenomen. Potser si sabeu de la nostra por, ens tindreu en compte.