Societat

SEBASTIÀ AUPÍ

CAPELLÀ DEDICAT A L'ATENCIÓ RELIGIOSA HOSPITALÀRIA

“A la mort li hem de posar un rostre més humà”

A l’inici de la pandèmia, la mort va ser molt cruel. No ens va donar cap treva per preparar-nos i poder assumir el que passava
L’acompanyament religiós es pot fer simplement amb la presència, sense donar res per suposat i sense jutjar ningú

L’Església catòlica, com la resta de la societat, es va veure completament trasbalsada per l’emergència sanitària. Mossens fent missa per YouTube, ordes religiosos cosint mascaretes sense parar, voluntaris repartint menjar i fent acompanyaments a distància... Mossèn Sebastià Aupí –Sebas, com li diuen els companys– ho va viure a primera línia. El capellà ens atén al seu despatx de l’hospital Santa Caterina de Salt, que és també la sagristia de la capella. Són dies relativament tranquils, malgrat la setena onada de la pandèmia que tant ha fet patir aquests dos últims anys. Ell ha estat testimoni en primera persona d’aquest patiment, ja que és el responsable dels serveis religiosos tant al Santa Caterina com a l’hospital Josep Trueta de Girona.

Com ha canviat la seva tasca, arran de la irrupció del coronavirus?
A nivell d’Església, la pandèmia de la covid-19 ens ha obligat a modernitzar-nos, com també ha passat a la resta de la societat. Però al mateix temps també ens ha portat a descobrir allò que és més essencial de la nostra vivència. A nivell hospitalari s’ha vist alterada la vivència comunitària, és a dir s’han hagut de tancar, per raons sanitàries, espais de convivència com podria ser la missa, per no trencar el tema de les bombolles. Però en canvi s’ha potenciat molt l’atenció individualitzada d’aquelles persones que ho demanaven. S’ha fet un gran esforç de cooperació entre l’àmbit de l’atenció psicològica, els mossèns en els serveis religiosos i també les persones d’altres confessions que venien a ajudar-nos en els moments necessaris.
Les noves tecnologies han facilitat la feina de suport individualitzat als pacients?
La novetat de la covid-19 ha estat que aquesta proximitat que les persones busquem en Déu també ha estat possible a distància. Hem utilitzat la tauleta per afavorir -la. No es tracta d’usar una tauleta com ho pot fer de manera genèrica qualsevol persona a casa seva, sinó de fer-la servir perquè les persones que tenen dificultats de mobilitat o dificultats cognitives puguin tenir l’acompanyament que necessiten i que, alhora, hi hagi una comunicació fluida amb la família. Aquesta comunicació, en un moment d’aïllament i encara que sigui molt poètic dir-ho així, facilita una proximitat de finestra. I això és el que hem intentat fer possible, tant a l’hospital Santa Caterina com a l’hospital Josep Trueta.
Imagino que, com la resta de nosaltres, no s’esperava que una cosa així pogués passar. Com van ser els primers moments?
Les primeres setmanes del març del 2020 van ser un moment duríssim, perquè no teníem temps per assumir tots els canvis que estàvem vivint. La transformació dels hospitals en macroucis és una cosa que encara ara no hem acabat de pair. Allà on hi havia una sortida d’oxigen, allò es convertia en un llit d’UCI. Els primers dies van ser de molts canvis i, per desgràcia, de moltes morts. Aquesta gran quantitat de morts ens va obligar a anar aprenent sobre la marxa, amb la pràctica. Vam començar com vam poder, però després ja vam anar sistematitzant la nostra feina. La cooperació entre els professionals de la psicologia i l’assistència religiosa va fer que poguéssim fer un coixí per esponjar-nos uns i altres i donar més encert als grups de dol, a les derivacions i als acompanyaments. Però va ser un aprenentatge pràctic, no vam tenir cap oportunitat prèvia per preparar-nos, com també va passar amb la resta dels professionals sanitaris. Tot i això, ens vam anar posant al dia, amb un alt grau de generositat per part de tots.
En aquells moments tan complicats es va arribar a deshumanitzar la mort?
A l’inici de la pandèmia la mort va ser molt cruel. No ens va donar cap treva per poder-nos preparar i poder assumir el que estàvem veient. Hi va haver persones que van morir sense les seves famílies, avui això s’ha de reconèixer, però també s’ha d’explicar que en aquell moment va sorgir una família suplent, un personal que ho ha donat tot i que va ser allà en els moments més durs. Molts malalts van fer la mort agafats de la mà d’aquests professionals, alguns d’ells empassant-se les llàgrimes. Va ser una situació d’emergència que mai de la vida hauríem pogut preveure.
Creu que aquestes experiències tan dures i tot el que s’ha patit ha portat la població, en general, a buscar una certa espiritualitat o transcendència? O, al contrari, s’han sentit desemparats i més allunyats de qualsevol creença?
Depèn de la vivència que hagis viscut i del rerefons que tinguis en el moment d’aquesta vivència. Hi ha gent que ha fet un allunyament i d’altra que s’ha acostat més a la religiositat. I aquestes inclinacions, tant dels uns com dels altres, són ben legítimes, perquè les vivències de cada persona i els seus processos vitals cadascú se’ls sap, i tots s’han de respectar. Però tinc l’esperança que els que s’han allunyat un dia o altre tornaran, potser trigaran a tornar-se a aproximar, perquè les ferides que tenen s’hauran de cicatritzar, i aquesta cicatrització s’ha de fer amb l’ajuda de tots. Els que s’han apropat segurament han tingut vivències que també poden haver estat igual de dures que les dels altres, però tenen un rerefons que els acosta a la confiança. Perquè la covid-19 ens ha deixat o bé ancorats a la paraula confiança o bé ancorats a la paraula por. Els que s’han instal·lat en la por es passen la vida buscant seguretats i fent-se qüestions. Els que opten per la confiança també es fan qüestions, però es deixen guiar per les oportunitats que es van presentant. Tristament, la pandèmia ha marcat molt la diferència entre aquests dos tipus de persones.
Estàvem convençuts que la pandèmia canviaria el món, però ara veiem que tampoc ha canviat gran cosa...
És cert, sortim de la pandèmia i entrem en una guerra, i ara ja comencen a sonar campanes que arriba una forta recessió. Com deia, els que vulguin estar marcats per l’angoixa i la por tenen les seves raons, i els que volen apostar per la confiança i les oportunitats també tenen les seves. El que ha portat de positiu tot això que hem viscut és que han aflorat aquests sentiments.
En quin sentit és positiu?
En el cas de la confiança, això s’ha vist en determinades àrees de treball que fins ara no tenien tant de ressò i que ara s’estan començant a escoltar. Per exemple, fins fa quatre dies el treball en l’àmbit de la psicologia i la salut mental era bastant desconegut i amagat. Ara s’està fent visible, com també s’està fent molt visible el tema de l’acompanyament espiritual i religiós. Són petites coses que han creat una falca, que també ens la podríem haver estalviat, però que ha fet que molts professionals que fins en aquest moment estàvem en l’anonimat ara comencéssim a ser visibles. Això també ha permès veure la seva complementarietat dins d’un sistema que és molt complex.
Ara que la setena onada està omplint novament els hospitals, com estan els professionals?
Cansats, molt cansats. Ja en portem sis abans i, si bé és cert que cap va ser tan agressiva com la primera, hi ha un desgast molt important en l’atenció del dia a dia.
Diu que ha vist companys plorar...
S’ha plorat moltíssim. S’intentava contenir el plor, però arriba un moment que ja no aguantes més. A vegades vas a espais on et trobes gent que tenen una altra visió del que ha significat la pandèmia i fan raonaments que no sempre comparteixes. Però jo sempre dic que són les vivències les que marquen cada raonament individual. I en l’àmbit sanitari aquesta vivència ha estat brutal. I per tant el raonament és el que és: els professionals no volen tornar a passar el que han viscut. No volem tornar a passar el que hem viscut.
No es preveia, tot i que algunes veus ja ho havien advertit.
Crec que fins en aquell moment no vam ser conscients realment del que significa la globalització i de com estem tots d’interrelacionats.
Comenta que en els moments més durs les paraules destorbaven...
Per mi, un dels aprenentatges de la covid ha estat aprofundir en el silenci. Entendre el silenci com una eina d’acompanyament, de sinceritat. Una eina que a vegades fa més companyia que cinquanta paraules banals que es puguin dir. El fet de ser-hi, encara que sigui en silenci, significa molt. El sol fet de posar-te tot un equip de seguretat i de vèncer la teva por al contagi per ser allà en aquell moment, és molt important. Amb els EPI posats només se’ns veien els ulls, però tot i així hem intentat transmetre amb la mirada tota la serenor i la confiança possibles. I això ho hem après gràcies al silenci, perquè en aquells moments no hi havia paraules. Hem hagut de redescobrir l’acompanyament amb aquesta metodologia.
Més enllà del que ha passat amb la pandèmia, als pacients que són a l’hospital i veuen venir la mort, o als seus familiars, quin consol se’ls pot oferir?
En alguns casos necessitaran esperança, en altres fe i en altres caritat. Això, traduït a paraules més quotidianes, vol dir acompanyar i, en el seu moment, il·lusionar, sempre des de l’agraïment. Cadascú té diferents sensibilitats, i el que jo com a capellà he de fer és descobrir, a cada família i a cada persona, com els puc ajudar. Acompanyar en la mort és una artesania, però ajudes més que mai. Cada cas és únic i especial. A vegades l’acompanyament religiós simplement es fa amb la presència, saber que el capellà és allà, sense donar res per suposat i sense jutjar. Moltes famílies amb això n’han tingut prou, només amb la simple presència ja se senten agraïdes i confortades. A vegades ni tan sols resem.
Vostè també ha dit que encara no ha trobat ningú que, al final, no tingui un sentit de transcendència.
Tothom té un rau-rau. I aquest rau-rau marca el seu procés de vida i com vol que es defineixi la seva transcendència. Afortunadament, estem en una societat tan plural que ens ajuda a descobrir tots aquests matisos. Una de les coses que més agraeixo de la meva tasca com a capellà en l’àmbit de la salut, que faig des del 2008, és que he rebut molt dels altres, d’aprenentatges i de vivències que m’han ajudat i m’ajuden a interioritzar i viure amb més radicalitat la meva opció, i saber-la compartir amb sinceritat amb tots els altres.
Estem en una societat que, en general, amaga la mort? No la volem assumir?
La mort l’hem d’aprendre, i fins que no l’aprenguem no la sabrem veure. De la mateixa manera que temps enrere hi havia temes que eren tabú i s’amagaven però ara ja s’han assumit, la mort també hauria de formar part de la nostra vida. Com a societat hauríem de tractar el tema des de la comunicació i des de l’educació. Ens estem adonant que és interessant integrar aquest aspecte, perquè la mort, encara que sigui una vivència familiar i única de cada persona i de cada individu, l’hem d’assumir com a societat. Sobretot després d’embats com aquest, com la pandèmia, ens hem de preparar per poder donar a la mort un rostre més humà.

Escolta activa i companyonia

Mossèn Aupí reconeix que la pandèmia ha permès veure la importància de la salut mental, “tot i que la part negativa és que precisament per la pandèmia moltes persones han desenvolupat patologies i se’ls ha de donar resposta”. També parla del reconeixement de l’acompanyament religiós, especialment dels espais bàsics d’escolta activa, com poden ser la confessió o el consell espiritual. “La paraula clau és diàleg. Un diàleg transversal, amb sinceritat, per descobrir les oportunitats. Si anem tots a l’una, la persona que tractem se’n beneficia.” Finalment i com a aprenentatge més valuós, destaca la companyonia i la cooperació entre tots els professionals sanitaris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La sanitat pública atén menys de la meitat dels infants i adolescents amb problemes de salut mental

Barcelona

Llavaneres reclama a l’exèrcit espanyol la devolució de la casa d’estiueig del capità general

sant andreu de llavaneres
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Ruixats al Pirineu

Barcelona

Es registra un nou episodi d’olors a Tarragona

Tarragona
societat

Els advocats voluntaris critiquen que el jutjat hagi “trossejat” la causa de les càrregues de l’1-O a Girona i Aiguaviva

Girona

Salut amplia l’avortament farmacològic fins a les 14 setmanes

barcelona
SOCIETAT

Enxampen ’in fraganti’ quatre lladres amagats a la teulada d’un establiment de Girona on pretenien robar

Girona
societat

Els Mossos registren el domicili del detingut per assassinar i maltractar la seva parella a Campdevànol

Campdevànol
societat

L’Ajuntament de Girona engega una campanya per promoure l’ús del bus urbà

Girona