La revolta dels gegants
Un llibre descriu el paper que van tenir els gegants de barri en l’imaginari de les classes populars a partir dels anys setanta
Les figures representaven personatges de la vida quotidiana i desafiaven els reis i els qui simbolitzaven el poder establert
Els gegants són un bon reflex de la societat i de la seva evolució. A qualsevol cercavila amb una mica de consistència s’hi poden veure figures tradicionals, molt sovint reis i reines, ballant al costat de representacions de personatges de la vida quotidiana com la peixatera i el carter. Darrerament s’han estrenat gegants que trenquen els cànons clàssics com ara parelles de dones o figures de gènere no-binari.
Els ciutadans han acollit amb tota naturalitat aquesta evolució, que, tot i tractar-se d’un fenomen festiu i aparentment innocu, té una gran importància en la formació de l’imaginari col·lectiu.
Així ho han constatat els autors del llibre Gegants de barri: geganters, festes i lluites urbanes a Barcelona, de l’editorial Manifest, escrit per Analelly Castañeda Mayuri, Sandra Anitua, Marc Sierra Tirello i Mikel Fernandino Hernández i coordinat per l’antropòleg Manuel Delgado, que analitza l’impacte que va tenir l’aparició d’una sèrie de gegants que trencaven la imatge imperant entre els anys 1977 i 1992.
“El geganterisme que veiem aparèixer a la segona meitat dels anys setanta i al llarg dels vuitanta del segle passat marca una ruptura estètica i simbòlica radical amb els models precedents. Els tradicionals eren figures hieràtiques i solemnes que solien representar reis i reines o personatges mitològics o bíblics”, explica Manuel Delgado, que subratlla que, en canvi, els nous gegants que apareixen durant la Transició són completament diferents. “Signifiquen una autèntica revolució formal i simbòlica. Ja no són imatges grandiloqüents i fastuoses, sinó que representen personatges populars, coneguts o genèrics, vius, recents o històrics, que encarnen la identitat de cada barri i que són menestrals, botiguers, peixateres, parelles burgeses, gent de la pagesia o de la classe obrera. Ara eren figures del poble les que eren agegantades.”
Reivindicació
Aquest canvi de model en els referents de les figures anava molt més enllà d’una simple moda estètica. Al darrere hi havia la voluntat de les associacions de veïns, les colles geganteres que van sorgir aleshores i moltes altres organitzacions de la societat civil de reivindicar el seu paper en la societat, encara que fos en forma de representació simbòlica en una festa popular.
“Els gegants formen part de l’activisme dels moviments socials als barris a l’etapa estudiada –el postfranquisme immediat–, que assumeix la festa al carrer com un dels seus vehicles d’expressió”, assenyala Delgado. Els seus impulsors –afegeix– són “les associacions de veïns i veïnes, les parròquies progressistes, les associacions festives, però també les organitzacions polítiques de signe comunista que havien protagonitzat la lluita antifranquista a la clandestinitat”. “Per a aquestes forces que encapçalaven les lluites als barris populars barcelonins, la festa era una variant de mobilització social, en aquest cas la més oberta i participativa en la mesura que permetia encabir les famílies i la canalla en clau lúdica”, assenyala el coordinador del llibre.
Pels autors de l’obra, l’efervescència d’aquest moviment que va utilitzar el fenomen geganter com a expressió d’una nova realitat social amb més protagonisme de les classes populars amb un caire reivindicatiu va quedar estroncada coincidint amb la febrada olímpica del 1992. A partir d’aleshores –sosté Delgado– “es confirma el procés d’institucionalització de l’àmbit festiu que fou popular, inclòs el geganter”.
“Aquesta dinàmica de desactivació del poder festiu popular –afirma el coordinador de l’obra– va començar amb l’aparició de la «competència» dels districtes com a alternativa als barris. Els districtes organitzen les seves pròpies festes majors i, naturalment, encarreguen a professionals els seus propis gegants.”
A Nou Barris, per exemple, durant aquells anys, les entitats del barri van mantenir una forta disputa amb l’Ajuntament, que va decidir abocar el gros dels seus recursos en festes a la nova festa major del districte, mentre que festes amb un gran seguiment popular i un caràcter contestatari, com la del barri de la Prosperitat, eren arraconades pels dirigents municipals.
Aquella fal·lera gegantera de les associacions i entitats de finals dels anys setanta i els vuitanta, però, ha deixat un llegat que ara es pot contemplar en les moltes cercaviles que es fan al llarg de l’any a Barcelona i en altres ciutats del país.
L’obra és fruit de la feina del grup Cultura Popular i Conflicte de l’Institut Català d’Antropologia i s’ha fet per encàrrec dels serveis de Cultura Popular de l’Ajuntament de Barcelona, que es va convertir en una recerca per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de la Generalitat i l’Institut Ramon Muntaner.
