Societat
Dona, gitana i futbolista
L’equip femení del CF Tramontana, al barri de la Mina, és el primer a l’Estat format per dones gitanes i federat
Les noies són conscients de la seva aportació per trencar estereotips tant dins de la seva comunitat com fora
Qui vulgui jugar al CF Tramontana ha d’anar a escola. La lluita contra l’absentisme és clau
“Si ser dona és difícil, imagina’t ser dona, gitana i jugar a futbol!” Això diu Eli Narvalaz, entrenadora de l’equip de futbol femení Tramontana. Dia 8 de març. Saben prou què és mirar-se cara a cara amb els estereotips i espolsar-se’ls de les espatlles a base de treball dur. El primer equip federat de dones gitanes a l’Estat. Dones, gitanes, futbolistes. I “a sobre”, del barri de la Mina. Són la cara femenina del CF Tramontana, fundat per Toni Porto fa més de vint anys. Explica Porto: “La intenció era traure els nois del carrer, veia que hi havia molta necessitat en el barri. Aleshores els meus estaven al CF Damm i em sabia greu que ells tinguessin una oportunitat perquè jo els ho havia facilitat i que altres pares no poguessin.” Ara, al cap de vint anys, tenen 200 nens, tots de la Mina. La labor del club ha estat reconeguda amb un premi de la Federació Catalana de Futbol.
L’any 2000, quan es va fundar el club, ja hi havia una nena que en volia formar part. “Aleshores no estava gaire ben vist que les nenes juguessin. El futbol femení no es veia com es veu ara. Era tot molt complicat, no solament per a les nenes d’ètnia gitana.” L’any passat va parlar amb els altres directius. “Vaig explicar que hi havia nenes que s’acostaven i que els agradava distreure’s fent uns quants xuts, que les coneixia, i hi havia parlat. Pensava que estaria molt bé dir-los d’entrar. Però ningú ho trobava bé.” Això era al juny. Va decidir parlar amb elles. “Si els interessava, els donaria l’oportunitat. I els va interessar.” Les noies i ell mateix van parlar-ne amb els pares. “Les nenes gitanes es veuen de manera diferent que els nens. A partir d’una edat estan més tancades, per l’afany de protegir-les. No és estrany que cap als catorze anys els pares les treguin de l’institut. Ens casem molt joves i a les dones se les ha de respectar fins al matrimoni.” Segons aquesta manera de veure-ho, haurien d’estar poc o gens exposades. Els temps canvien, però, i afecta tothom. “Les nenes gitanes han de tenir els mateixos drets que la resta de nenes. Per exemple, potser no ho veuen clar, això de casar-se joves, perquè volen viure més.” Ara mateix, i després d’uns mesos d’activitat, les famílies participen tant com poden i acompanyen les noies en els seus desplaçaments.
Fa falta un patrocini urgentment
L’equip femení està format per una quinzena de jugadores, la majoria adolescents, tot i que també hi ha l’Eli, que té 38 anys i, a més a més d’entrenadora, també és jugadora. Estan federades, i vet aquí l’alegria i vet aquí el mal, explica Toni Porto: “Cada fitxa de les nenes ens costa uns 130 euros, i cada arbitratge, uns 85. Tot està sortint de la meva butxaca. És cert que rebem una petita ajuda de l’Ajuntament de Sant Adrià i de la Fundació La Caixa, però amb això cobrim una quarta part del que gastem al cap de l’any. Fa falta, ja, un patrocini.” Ara deuen 800 euros i escaig. “Per a qualsevol marca o empresa això és xavalla, però per a nosaltres és molt.” I rumia: “Fins al juny ens queden partits, desplaçaments. Suma.”
Tothom que forma part d’aquest projecte n’és conscient: “Estan obrint camí, això segur.” I es converteixen en referents; gràcies a elles han picat a la porta del club moltes nenes, de nou a onze anys, totes elles gitanes, que al setembre començaran. “Venen perquè han vist l’equip de les grans. Elles també volen tenir la seva oportunitat.”
“Compte amb les bosses!”
Eli Narvalaz, jugadora i entrenadora, té 38 anys, és mare de dues nenes i treballa d’educadora en un centre de menors estrangers. També és gitana i de la Mina, i porta tota la vida jugant a futbol fora del barri. S’hi ha implicat al màxim. Entrenen tres dies per setmana i dissabte o diumenge segur que tenen partit. “Intento oferir-los allò que jo hauria volgut tenir, una oportunitat. No tenia cap referent; estava força sola.” Des del punt de vista esportiu, satisfacció: “Aprenen molt ràpid. No hi ha poca diferència entre com jugaven els primers partits i ara, que van quedar 5-5 amb les segones de la classificació!” I l’aspecte social: “Els pares estan contents. Fa anys no es permetria, per controlar-les, perquè no es barregessin amb nois. Ara és diferent. Les noies venen a fer esport, a passar-ho bé. De fet anirem a un torneig a Alcoi i tots els pares hi estan d’acord. Abans era impensable.” S’estan trencant motlles. “És un tornar a començar.”
Prou que ho sap tothom, que la decisió de com viuran serà d’elles. “Són lliures. I és molt important que ningú et jutgi. I ja no es tracta només del fet que siguem gitanes, sinó que la Mina és un poble, tothom es coneix: «Quins homenots, jugant a futbol!» Poden trobar-se les crítiques de dins de la comunitat i de fora. Al principi estaven més amoïnades, els feia por que se’n riguessin.” A les xarxes s’ha fet sang pel sol fet de ser gitanes: “Ei, que us robaran”, “Vigileu les pilotes, que se les enduran!”... “Tot això no ens ha de fer res perquè sempre passarà, perquè les persones jutgen sense saber. T’ha d’entrar per una orella i sortir per l’altra. S’ha de demostrar que vals i que vols.”
L’Alejandra té 19 anys. Ella i la seva bessona compaginen el Tramontana amb els estudis d’interpretació. Són les úniques no gitanes de l’equip. “Ens va bé, perquè ens encanta el futbol i ens encanta estudiar, i quan alguna cosa t’interessa sempre tens temps.” Planteja l’etern debat: “M’agrada que es reconegui un equip com el Tramontana, però si s’ha viralitzat en part és per ser d’ètnia gitana. No hauria de ser viral allò que s’hauria de tractar amb normalitat.” Vol deixar constància: “M’he sentit bé en tots els equips, però en aquest, la companyonia, la comunicació, el respecte, la confiança, són més grans.”
Recollir fruits
No es pot oblidar tampoc l’impacte de les famílies i en les famílies. Comenta Toni Porto: “A part dels pares que estan treballant, també n’hi ha que estan separats, i hi ha casos en què algun dels dos és a la presó. Així que tenim nens que estan passant situacions complicades. De fet, la majoria no paguen cap quota. Són 30 euros al mes, però no tothom ho pot assumir.” L’impacte del club es pot mesurar, diu. “No es tracta de clavar quatre puntades de peu, es tracta de donar-los formació, d’inculcar valors a través de l’esport. Se’ls faciliten també les relacions amb d’altres nens de fora del barri.” Un dels factors de canvi més potents és que qui vulgui jugar al Tramontana ha d’anar a escola. La lluita contra l’absentisme escolar és clau. Hi va haver un professor que va picar a casa de Porto. “Volia conèixer-te, a veure qui ha fet el miracle. Tenim un nen que no ha vingut a l’escola en tot l’any i ara ha tornat: «Que m’ha dit el Toni que si no vinc al col·legi no puc jugar a futbol.» Vinc a felicitar-te.” “Doncs gràcies!” Alguns dels 200 nens que tenen són fills dels primers que es van apuntar. “L’efecte en els que ja són pares ha estat molt gran. L’escola i l’esport fan que no tinguin temps per a d’altres coses.”
