Perifèries

Aquesta vegada he sortit als afores. He anat a comprar a una superfície comercial amb bicicleta i motxilla. M'he aturat entre uns descampats. Fa un parell d'anys, van convertir aquest camí en un carrer ample i asfaltat, amb rotondes gegants a tocar una de l'altra. Tot això havia d'urbanitzar-se i ha quedat per fer. És desolador. Però encara va aturar-se a temps. Si la crisi hagués trigat un any més a venir, ara això estaria ple de cases buides.

Els anys de les grues han transformat els afores de les poblacions. Les perifèries van anar acumulant el que no volíem o no ens cabia a dintre les ciutats: promocions immobiliàries, naus industrials, magatzems, grans superfícies, plafons publicitaris, rondes i rotondes, deixalleries, abocadors, prostíbuls, asfalts i tot un catàleg de misèries suburbials, que van sobreposar-se al que hi havia –camps, cementiris, rieres, camins– a la manera liberal, és a dir, campi qui pugui. Ara ens trobem amb les ciutats envoltades d'una terra de ningú, zones de pas només per a cotxes, espantoses, incomprensibles, carregades de derelictes com aquesta xarxa de carrers sense cases.

La setmana passada, l'Observatori del Paisatge va celebrar un seminari internacional amb el nom de Franges. Durant dos dies van presentar-s'hi ponències sobre les perifèries des de perspectives molt diferents. M'hi havien convidat i hi anava molt desconfiat, pensant que em trobaria amb un plom de reflexions teòriques. Em vaig equivocar. Va valer molt la pena. Van ser unes jornades clarificadores. Ja l'èxit d'assistència va mostrar l'interès que desperten aquests espais abandonats. No és estrany, perquè els veiem cada dia, hi vivim a tocar i ens revesteixen. Les perifèries no són tan perifèriques com ens agradaria pensar. Hi va haver coincidència que se'ns fan desagradables i agressives, però també que, com a producte dels nostres temps, són veus autoritzades per parlar-nos del moment que estem passant. Una altra cosa és que les sapiguem entendre.

Les perifèries són franges de desordre, faltades de criteri perquè s'ha renunciat a humanitzar-les. L'home hi és residual i passa per allà amb la cua entre les cames. En les jornades s'hi va sentir l'universitari de torn que des de l'abstracció forana parlava d'”imaginació i de possibilitats.” També va sortir la veu frívola que proposava “deixar-les fer al seu aire”, però en general s'entenia quin problema són i la marginalitat que comporten. Justament el mal va ser deixar-les créixer soles. Per això ara ens trobem amb llocs inquietants que no sabem interpretar. Aquest neguit va sortir molt. No sabem què fer-ne. No sabem què són. Vam parir una criatura, no vam educar-la i ara no sabem parlar-hi, se'ns ha tornat indomable. És una sensació d'impotència molt semblant a la que vivim aquests dies de campanya electoral, en què els polítics no saben què fer-ne d'ells mateixos perquè els flaquegen els criteris i qualsevol atzagaiada és possible, qualsevol moviment se'ls torna perillós. Són a la perifèria i no s'hi saben moure. La crisi ha fet emergir les perifèries, i més que ho anirem veient. Cada pam abandonat és un pam de retrocés. El que expulsem sense domar no desapareix sinó que es queda a assetjar-nos. Som en uns temps perifèrics, però sempre i en qualsevol camp és justament a través de les perifèries que s'avança. D'acord, això que acabo de dir potser és massa optimista.