Societat

JOSEP MARIA GIRALT

CAP DE PROTOCOL I DEL GABINET DEL PRESIDENT DE LA CAMBRA DE COMERÇ DE GIRONA FINS AL 2010, EXDIRECTIU DEL GIRONA I DE LA TERRITORIAL DE LA FEDERACIÓ CATALANA DE FUTBOL

“Quan era a la federació, al futbol hi havia força violència”

Josep Maria Giralt ha treballat a la Cambra de Comerç de Girona des del juny del 1970 fins al dia de sant Silvestre del 2010. Ha estat directiu del Girona FC i màxim responsable territorial de la Federació Catalana de Futbol

L'últim inquilí de l'estació d'Olot
Josep Maria Giralt i Vidal va néixer a Olot el 20 d'agost del 1944. El seu pare era el cap d'estació d'Olot. Quatre anys més tard el van nomenat director de tota la línia del tren d'Olot, i el pare es va endur tota la família, esposa, dues filles i el noi, a viure a Girona, a la central, i van ocupar el pis de sobre l'estació d'Olot. El 1968, Josep Maria Giralt i Vidal es va casar i se'n va anar de l'estació d'Olot. Un any després ja tancaven el tren d'Olot per sempre més. Té dos fills, Gemma i Carles, i quatre néts, Nora, Estel, Xavi i Lola. Va estudiar peritatge mercantil a La Salle i, fins abans d'entrar a la cambra, va estar a Jamones York.
El 1992-1994 la Cambra de Comerç ja va viure un període molt delicat, a causa de la crisi. La situació actual és preocupant, també
L'arbitratge ha millorat moltíssim. Abans n'hi havia que sortien gats a xiular i d'altres que es deixaven untar

Josep Maria Giralt ha estat un personatge omnipresent en les activitats públiques del món de l'empresariat gironí durant el darrer quart de segle. Ha estat el cap del gabinet de presidència i de protocol de la Cambra de Comerç de Girona. Va entrar a l'empresa el primer de juny del 1970. S'hi ha estat fins al 31 de desembre del 2010.

Amb quin president vau entrar?

Amb el senyor Miquel Sarasa... Sis mesos després, quan ja he passat el mig any de prova, en el comitè executiu que em nomena treballador de la plantilla amb el càrrec d'oficial de segona, ja hi ha el senyor Andreu Agustí. Gran president, el senyor Andreu Agustí.

Ha estat el millor de tots els que heu tingut?

No t'ho diré perquè ho escriuries i no vull quedar malament amb ningú. Tots han tingut coses importants.

Ressaltar-me les virtuts de cadascun sí que ho devem poder fer, no?

Agustí va fer molt en la creació dels polígons de Celrà i Riudellots. I a Domènec Espadalé, l'actual president, no se li pot negar el treball en les infraestructures. I el senyor Josep Maria Ginés va fer molt pel comerç. Mira, i l'Antoni Hostench va crear l'Escola d'Hostaleria de Vilamalla.

Sempre en aquella seu?

Sempre. Érem sis treballadors quan vaig començar, més el secretari, el senyor Alberto de Quintana, que havia sigut alcalde de Girona. Érem dues noies i quatre homes. En Narcís Puigvert, una institució de la casa, ja hi era i ara també s'ha retirat. En Puigvert és l'home més expert en comerç exterior a tot Catalunya, no només de la Cambra de Girona.

El ritme de treball...?

De nou a dos quarts de dues i de tres a dos quarts de set. Ja es pencava; les empreses ja necessitaven coses. El ritme era més tranquil perquè no hi havia tanta pressió empresarial. Ep! Tots fèiem de tot i ajudàvem l'enfeinat. Ara les tasques estan classificades per àrees i cada departament té la seva gent.

L'haureu vist créixer i quasi que us n'haureu jubilat en el moment que el govern estatal en decideix eliminar l'afiliació obligatòria i el pagament de quotes, estocada que la pot haver deixat ferida de mort o, si més no, mutilada i coixa per sempre més.

L'he deixat en un moment delicat. El futur és incert, perquè la retallada del govern perjudica totes les cambres de comerç. I si no hi ha recursos no es poden fer coses. Els presidents de totes les cambres treballen molt per redreçar la situació. És clar, i ara també s'hi suma la crisi econòmica. El 1992-1994 ja vam viure un període molt delicat, a causa de la crisi econòmica. Aleshores hi van haver acomiadaments i no és gens agradable veure com companys i companyes se'n van al carrer. La situació actual és igualment preocupant.

De fet, us heu retirat als 66 anys.

Seixanta-sis anys i quatre mesos.

Vull dir que no era pas una situació per estar-s'hi més.

M'he retirat perquè tocava i perquè en la situació actual de la Cambra hi feia més nosa que servei de cara a esdeveniments futurs. El meu compromís era jubilar-me al costat del senyor Espadalé, quan ell plegués de president, perquè de la seva empresa, com jo de la meva, ja n'està jubilat. M'he retirat en el moment oportú per facilitar les coses a la Cambra.

I ara?

A viure, però m'he compromès a ajudar-los i a assessorar-los sempre.

Els periodistes us vèiem en els actes públics, però quina era la vostra feina quan no n'hi havia?

Era el director de l'àrea de relacions externes, que en el seu moment era portar les activitats a dins i a fora de la Cambra; m'encarregava de les antenes, que són les delegacions, que ara gestiona David Coromina, també d'Olot. I, com ja saps, em cuidava de tota l'àrea del gabinet de presidència i de protocol.

No em direu qui us relleva a presidència i protocol?

De moment, em sembla que no la cobriran.

Em sembla...?

Hi ha una àrea que funciona molt bé que és la de comunicació, que porta Júlia Torrent.

La Cambra de Comerç va ser en la gestació i erecció de la Fundació Príncep de Girona...

Vam col·laborar-hi molt fins que es va crear; després ja van tenir el seu propi despatx.

Volia saber què en pensàveu.

No em facis mullar... Espero que serveixi, però no em facis mullar més.

Més val que parlem de futbol. Vau ser futbolista, directiu del Girona i de la federació.

El Girona és el meu club. Vaig arribar a tercera divisió, amb l'Olot, el Girona i el Guíxols. Era extrem dret i vaig plegar als trenta-tres anys amb el Mis d'entrenador, al Palamós. Posa-hi que també vaig jugar amb el Salt, el Palamós, el Banyoles, el Bisbalenc. Què més vols saber?

Cobràveu?

Jo, cobrar, cobrar, a Olot, quan vam quedar campions de primera regional i vam pujar a tercera divisió. No hi havia cap categoria entremig, ni primera catalana ni preferent. Vaig cobrar una fitxa per tot l'any de 20.000 pessetes dels anys seixanta.

Només vau cobrar de l'Olot?

Al Guíxols... No es pagava gaire res en aquella època. La majoria de clubs pagaven desplaçaments o et venien a buscar en taxi. En aquella època, de fer cèntims, res de res.

Després va venir l'etapa de directiu del Girona.

En vaig ser en tres etapes. En la primera, el 1979, vaig ser president de la comissió gestora del Girona FC entre en Fauró i en Geli. Vaig portar la gestora amb Joan Cabratosa, l'ex de la Penya Bons Aires, i en Josep Pujol, comptable de l'Homs. Vam salvar el Girona.

Periòdicament algú ha d'entrar a salvar el Girona.

De problemes econòmics n'hi ha hagut sempre; eren els més importants. Els jugadors cobraven i els ingressos eren pocs. El bingo va ajudar a tenir ingressos atípics i amb la publicitat cobríem la resta. Miràvem que els jugadors fossin de prop per estalviar despeses.

Heu parlat de tres etapes a la directiva del Girona FC...

Les altres dues vénen després de deixar la federació. Primer, del 1988 al 1991, amb en Pere Ribas i Culubret, en pau descansi, i després amb Miquel Mascort i Riera, entre el 1992 i 1993.

Per què us ho vau deixar?

Molt senzill: el meu fill Carles va fitxar pel Girona. Crec que era el moment de deixar-ho per no barrejar les coses.

De soci no n'heu deixat de ser mai, suposo.

En sóc i en seré sempre. Mantinc dos carnets, el meu i el de la meva senyora. El Girona serà el meu club de sempre, tot i que el meu club és el Barça.

Un vici molt gironí.

No pas només de Girona, de totes les comarques.

El Barça és el que ha fet mal al Girona i, en general, al futbol d'elit de les comarques gironines?

Sí, al Girona i a altres clubs petits, però d'una manera inconscient. La coincidència d'horaris ha fet mal i, a més, les penyes estan molt ben organitzades per viatjar fins al Camp Nou. Jo, en aquell temps, proposava jugar al migdia, en benefici del club, perquè pogués venir qui a la tarda volia anar a veure el Barça.

Els horaris, sobretot... No saps mai a quina hora jugaran fins al darrer moment, costa molt organitzar-te.

La dictadura de la tele marca els horaris i això fa mal als clubs petits.

Ara que us heu jubilat, tornaríeu a la junta, si us ho demanessin?

Ara, no. Aquesta és una feina per a gent jove, amb més temps, més dedicació, més sacrifici i més il·lusions. Saps què sóc ara? Vicepresident de la recentment reconstituïda Penya Bons Aires, dedicada al futbol base formatiu.

El Girona ha de fer l'esforç de pujar a primera divisió?

Li seria productiu pujar a primera. Li cal el suport de l'afició i esperar que les comarques s'animin a implicar-s'hi tal com ho van fer amb el bàsquet. Cal un bon treball d'equip i molt de sacrifici.

També vau ser el cap de la Federació Catalana de Futbol a Girona.

Després de passar pel Girona vaig substituir Manel Lloret al capdavant de la Federació Catalana de Futbol a Girona. En la meva època es va fer l'únic curs que s'ha fet mai a Girona d'entrenador estatal, però abans es deia nacional, així, en castellà.

Un de sol?

Només, i va costar molt. Ja t'he dit que vaig ser, onze anys, el delegat provincial de la federació de futbol, càrrec que vaig compaginar amb el de director de l'Escola d'Entrenadors de Futbol de Catalunya. Fèiem les classes els dissabtes a la tarda a la Casa de Cultura de Girona. Gràcies a ser director de l'Escola d'Entrenadors, vaig aconseguir que Pau Porta, al qual se li deia Pablo Porta, president de la federació espanyola, ens autoritzés impartir a Girona, mig juny i mig juliol, el curs d'entrenador estatal. És l'única vegada que s'ha fet a Catalunya fins al moment.

Ni ara?

Ara és diferent.

Què ha canviat en el món futbol d'ençà que vau començar a córrer darrere la pilota pels camps de futbol?

Primer de tot, als camps no hi havia gespa. Jugàvem en camps de terra i acabàvem masegats de dalt a baix. En molts camps no hi havia aigua calenta i la roba era pesada i encartonada. Les sabates? Si les volíem noves ens les havíem de comprar. Si no, el jugador havia de reciclar les primeres que li anaven bé.

I a la federació?

La informàtica i internet! Cada club havia de presentar les fitxes a mà i en paper a Barcelona! El que vam aconseguir en la meva etapa federativa d'onze anys va ser aconseguir gestionar-ho tot des de Girona. Així vam estalviar als clubs el viatge fins a Barcelona. I encara una altra cosa, que el comitè de competició gestionés des de Girona les sancions de categories inferiors de segona i tercera regional.

Què destacaríeu d'aquell temps?

La violència i el nivell de l'arbitratge. No era com ara, el nivell dels àrbitres era molt baix: abans n'hi havia que sortien gats a xiular i d'altres que es deixaven untar. L'arbitratge ha millorat moltíssim i estan formats. El públic també ha millorat força i la gent ha posat seny. La federació tenia molts de problemes arbitrals. Era el principal problema i, a més, faltaven forces d'ordre públic a molts camps.

Quina anàlisi feu del futbol actual com a directiu del Bons Aires?

Hi ha massa clubs. És evident que s'ha de fer esport, però no pas fins al punt de tenir una fitxa federativa i de la mobilització d'àrbitres i federatius. Calen camps en condicions, amb gespa artificial, instal·lacions i material decent. I, sobretot, instal·lacions per al futbol formatiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.