Muntanyes de sal
Els runams salins, l'excedent d'una indústria minera arrelada al Bages, causen un gran impacte ambiental
No creguin que totes les muntanyes i turons del Bages es van formar a l'eocè. Algunes, pelades de vegetació i visibles des d'uns quilòmetres lluny, van formar-se al segle XX i, el dia d'avui, n'hi ha que encara van guanyant alçada. Dels set runams de residus salins (o escombreres) del Bages, dos d'ells continuen actius: el del Cogulló (Sallent) i el del Fusteret (Súria). Són immensos pilots de sal (clorur sòdic), l'excedent d'una indústria minera interessada, bàsicament, en la potassa. Aquesta sal sobrera queda emmagatzemada a l'aire lliure, a mercè de la pluja i la humitat. Per tant, una part de la salmorra lixiviada es filtra pel sòl fins que arriba als aqüífers. Una altra va a parar, a través de torrents i afluents, al Cardener i al Llobregat, avui en dia els dos rius més salats de Catalunya.
L'empresa propietària dels dos runams actius és Iberpotash SA, que pertany a la multinacional israeliana ICL. Segons fonts d'aquesta empresa, al runam del Cogulló (Sallent), que actualment té una superfície d'unes 50 hectàrees, s'hi estan abocant unes 5.000 tones diàries de sal. Gairebé no pot créixer més en alçada (la sal ja s'hi puja amb cintes transportadores) i Iberpotash ha demanat permís a l'Ajuntament de Sallent per ampliar-lo de 7,6 hectàrees. Per a això l'empresa havia de redactar un Pla Especial Urbanístic (PEU) la tramitació del qual, a hores d'ara i segons va acordar l'Ajuntament el 8 de gener passat, es troba suspesa per mancances en la documentació presentada i incompliments en les condicions que estableix el Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU).
L'ampliació del runam del Cogulló és, segons Iberpotash, necessària per dues raons principals. Una, per poder continuar abocant la sal de la mina de Sallent fins a finals del 2014, data que Iberpotash calcula que s'hi acabarà l'extracció de la potassa. I dues, perquè esperen saber quina decisió pren l'Ajuntament de Sallent amb el runam de la Botjosa, també propietat d'Iberpotash i en el seu terme. Abandonat des de fa anys i a tocar de les cases del barri que porta el mateix nom, no té cap programa de restauració i continua causant problemes de salinitat als pocs veïns (gent gran, sobretot) que no n'han marxat. Si l'Ajuntament bagenc finalment decideix que el runam de la Botjosa s'ha de buidar, la sal –diu Iberpotash– s'haurà de dur al del Cogulló. Presència ha intentat, reiteradament i sense èxit, posar-se en contacte amb la regidora de Medi Ambient de Sallent.
Mentrestant, els danys que causa tanta sal exposada a l'aire lliure des de fa anys són denunciats per les dues plataformes que treballen de forma més activa sobre el terreny: Prou Sal! i Montsalat. Amb alguns membres de la primera, aquest mitjà ha vist in situ els efectes del runam del Cogulló. L'aigua que se n'escola, a tocar del torrent de Soldevila, no es pot ni tastar de tan salada. «A Sallent abans agafàvem l'aigua de pous i aqüífers, ara és impossible. L'hem d'agafar més amunt dels runams, a Balsareny», comenta Albert Junyent, de la plataforma Prou Sal! Més enllà, on hi ha una surgència, també veiem una àrea boscosa desforestada. «On hi ha sal, veus els arbres totalment morts; la salinització ho mata tot», diuen.
Des de la plataforma Prou Sal! es queixen que les tones de sal de runams com el del Cogulló quedaran allà anys i panys. «Se'ns emporten un patrimoni del subsòl que és de tots, la potassa, i ens deixen la porqueria a la superfície. Com a mínim, que paguin una fiança com Déu mana per recuperar-ho, i no aquesta d'ara tan irrisòria!», comenten. La fiança actual pel runam del Cogulló és de 585.000 euros, quantitat que Iberpotash al·lega que era la que se'ls va fixar en el seu moment. Per a l'explotació i el runam de Súria, la fiança era de 5,2 milions d'euros, xifra que en època del tripartit va quedar rebaixada a 773.682 euros, segons Jordi Badia, de la plataforma Montsalat.
Precisament, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el 4 de gener va emetre una sentència que obliga Iberpotash a presentar, en un termini de dos mesos, un nou pla de recuperació i a ampliar la fiança per a la seva planta de Sallent. Segons un treball publicat l'agost de 2012 per l'Estudi Ramon Folch, en funció dels costos reals de restauració dels dos runams i d'acord amb els criteris que estableix la directiva 2006/21/CE d'obligat compliment als països membres, la fiança hauria de ser d'uns 100 milions d'euros.
El runam del Cogulló disposa d'una rasa perimetral que recull part de la salmorra, no tota, però és, segons Iberpotash, el sistema més eficient –tenint en compte la compactació que té la terra argilosa– i el que es fa servir als altres països. La impermeabilització del fons del runam amb plàstics no és, diuen, ni viable ni efectiva. L'únic runam del Bages impermeabilitzat i restaurat és el de Vilafruns (Balsareny). L'Agència Catalana de l'Aigua s'hi va gastar uns 9 milions d'euros.
Solució: sal «vacuum»
La fi de l'extracció de potassa a la mina que Iberpotash té a Sallent, a finals del 2014, coincidirà amb la posada en marxa a Súria de la primera planta de tractament de sal vacuum d'aquesta empresa. Així doncs, d'aquí a dos anys, Iberpotash preveu que la quantitat de sal emmagatzemada al runam (o dipòsit, com prefereixen dir-ne ells) del Cogulló creixi molt menys i, fins i tot, comenci a disminuir una mica. Aquesta primera planta de sal vacuum, a la qual després en podrien succeir més, es presenta com a la solució d'Iberpotash per eliminar els seus residus salins. Amb tot, l'empresa admet que, igual que els runams s'han creat a base de molts anys, la seva desaparició total en comportarà tants o més, sobretot tenint en compte que a la mina de Súria li preveuen uns 30 o 40 anys més de vida.
El 16 de gener de 2012, doncs, el president de la Generalitat, Artur Mas, va posar la primera pedra de la planta de tractament de sal vacuum més avançada del món des del punt de vista tecnològic. Aquesta instal·lació, tal com explica Iberpotash, consistirà en una fàbrica de cristal·lització de clorur sòdic mitjançant compressió mecànica. Les previsions parlen de produir unes 800.000 tones de sal comuna d'una puresa extrema: del 99,97%.
La construcció d'aquesta planta de sal vacuum forma part de la primera fase, pressupostada en 160 milions d'euros, de l'ambiciós projecte Phoenix d'Iberpotash, l'objectiu principal del qual és, segons explica la mateixa empresa, «crear noves línies de negoci sobre les primeres matèries que extreu Iberpotash SA, la sal i la potassa». Aquest projecte defineix per al futur dues àrees de producció, una a Súria dedicada a la potassa i una altra a Callús, destinada a la sal. Iberpotash, que té un pla d'inversions per al 2011-2014 de 213 milions, en aquest moment té 1.200 treballadors. Bona part d'ells són de Súria, municipi arrelat a la mineria des que fa 100 anys s'hi va descobrir per primer cop la potassa. «‘Llocs de treball? Tots!', li diem a Iberpotash. Però feu les coses com les heu de fer! En un sector com el de la mineria, que no es pot deslocalitzar, és absurd optar per polítiques permissives amb aquestes empreses només per conservar uns llocs de treball», apunten des de la plataforma Prou Sal!
El nou pla d'expansió d'Iberpotash, el projecte Phoenix, es va començar a materialitzar l'octubre passat amb la construcció d'una rampa de 4,7 quilòmetres de llargada a la mina de Cabanasses (Súria) que ha de permetre arribar a doblar la producció de potassa. Les obres de la rampa es van aturar uns dies per problemes de permisos, un entrebanc més per afegir als diferents fronts administratius i legals que té oberts Iberpotash i a les demandes creuades amb Afasal, la patronal del sector.
Situar-se al mapa
Iberpotash, constituïda el 1998 i amb un volum d'exportacions de potassa de més del 70%, actualment només ven una petita part de la seva sal a empreses com Erkimia (grup Ercros), a Flix. Per tant, la planta de sal vacuum que posarà en marxa Iberpotash ha de permetre donar sortida a moltes més tones d'aquest excedent, i convertir-se en la principal proveïdora de la indústria química del sud d'Europa. «El que volem és fer que la de Barcelona sigui la tercera seu en importància d'ICL, després de la d'Israel i de la dels EUA. Portarem una multinacional a Barcelona», diuen fonts d'Iberpotash. Això, però, només serà possible si les infraestructures (Port de Barcelona i corredor del Mediterrani) són les adequades i permeten transportar eficientment quatre milions de tones anuals de producte des de la Catalunya Central fins al sud d'Europa, on la Compagnie des Salins du Midi et des Salines de l'Est, a França, té una important quota de mercat.
Contenciosos pendents de resolució
Segons la plataforma Montsalat, des de 1997 hi ha obert un cas penal contra Iberpotash per presumpte delicte ecològic per la salinització causada pels seus runams del Bages. El 2003, el fiscal de Medi Ambient va sol·licitar una mesura cautelar d'aturar els abocaments de residus salins i el cas està pendent de judici. Durant aquest 2013, doncs, Montsalat espera que arribin al final el cas penal per delicte ambiental i els contenciosos contra l'autorització ambiental i contra el PGOU de Sallent.
Un cost que paguem entre tots
Algunes estimacions apunten que la dessalinització del Llobregat i del Cardener costen a l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) uns 800.000 euros anuals, diners que acaben encarint el nostre rebut de l'aigua. Pel que fa a la construcció de l'Estació de Tractament d'Aigua Potable (ETAP) d'Abrera, que segons Montsalat i Prou Sal! està fent les funcions de dessaladora, va costar 73,5 milions d'euros (IVA exclòs). Mentrestant, el col·lector de salmorres del Bages espera que es restauri la seva canonada, després de tenir uns 400 vessaments des de 1998.
Què se'n pot fer del residu salí?
A diversos països d'Europa, on la salinització dels rius també està creixent, hi ha normatives mediambientals més estrictes amb els runams salins. O bé es restauren o bé es mira de conduir la sal sobrera cap al mar (amb tren o amb conductes de salmorres). Una altra opció és reintroduir el residu salí a l'interior de la mina amb una tècnica de farciment anomenada backfilling, que consisteix a barrejar la sal amb aigua saturada de sal i bombejar-la cap a dins. Un estudi de la UPC de Manresa, fet l'any 2007, calculava que el cost aproximat és de 10 euros per tona. Des d'Iberpotash diuen que aquest sistema avui en dia no es fa servir a cap mina de potassa, perquè l'interior de la mina ha de tenir prou pendent per treballar-hi amb seguretat, perquè la xafogor a dins seria insuportable i perquè les parets salines són molt inestables.
