Silla en temps del còlera
En Pep Antich és un historiador vocacional al que afortunadament l'Ajuntament de Silla va tindre l'encert d'anomenar cronista oficial de la ciutat fa uns anys. En el poc de temps que porta en l'exercici de les seues funcions ha publicat diversos volums, cadascú d'ells fruit de la seua investigació personal sobre aspectes concrets de la vida local en el passat.
Fa uns dies va veure la llum el darrer, Silla en temps del còlera, en el que, basant-se en dades obtingudes a partir de documents oficials de l'Ajuntament del poble, la Diputació de València i d'altres arxius públics, ens fa entrar pels ulls les condicions en les que els nostres avantpassats es deixaven la pell per culpa de malalties avui oblidades.
Seguint l'eix de les epidèmies de còlera en el segle XIX, Antich ens explica amb una prosa senzilla, però didàctica i acurada, com vivien i, sobretot, com sofrien i com morien els nostres besavis. La narració és commovedora malgrat el to objectiu, però, gens ni miqueta neutre ni neutral, que l'autor utilitza per explicar el drama. Llegir les relacions nominals de les víctimes, amb noms i cognoms tant sillers, tant nostres, ens permet quasi veure'ls les cares com en una pel·lícula i això ens esmicola l'ànima.
No voldria fer demagògia, en absolut. En un assumpte com el que ens ocupa no serviria de res i acabaria diluint la força de la raó. Però, els fets són com són i no poden mantenir-se ocults.
La història no és altra cosa que l'experiència acumulada per la humanitat i, per això mateix, la llum que ens pot guiar cap al futur per un camí més segur. De la lectura del llibre (es pot llegir tranquil·lament en una assentada) destaca per una banda les pèssimes condicions de vida de les famílies i per altra, la manca d'interès de les classes dominants pel patiment de la gent humil.
La responsabilitat de la sanitat en aquells temps descansava en exclusiva sobre l'Ajuntament del poble. Metges, cirurgians, parteres, apotecaris i veterinaris (manescals, en llenguatge de l'època) eren funcionaris municipals pagats exclusivament amb recursos del poble. També suportava el poble la càrrega de construir i mantenir les infraestructures sanitàries.
Els hospitals i cementiri entre d'altres, eren obligacions del municipi. Tot això s'engolia quasi la totalitat del recursos econòmics del govern municipal i les peticions d'ajuda de les autoritats locals eren sistemàticament ignorades pels poders de l'Estat. La xarxa de clavegueram i la de distribució d'aigua potable no es varen construir fins els anys seixanta del segle XX. Mentrestant, la Santa Madre Iglesia (Catòlica, Apostòlica i Romana) construïa durant cent anys amb diners del poble un magnífic temple per al culte religiós que també servia, això, sí, per organitzar rogatives a la cort celestial demanant que cessaren les epidèmies en les que les persones morien com insectes.
Mai no justificaré la violència. Sóc un pacifista racional i visc convençut de que ni els punys ni les pistoles solucionaran mai res. Però, l'any 36, poc després de l'alçament de Franco, beneïda i catalogada com santa croada per l'Església Catòlica, Silla va esclafir en uns fets revolucionaris que acabaren cremant l'església i les imatges religioses, entre d'altres accions greus i força deplorables. No cabria pensar que allò fou una rebentada provocada per l'amargor de tanta injustícia social acumulada durant tant de temps?
Lo que no sé és com no es feren tots de la FAI.
