Mor l'arquitecte gironí Josep Maria Bosch Aymerich
Entre les seves obres, destaca el complex d'apartaments de luxe Cap sa Sal, de Begur, i les bases hispanoamericanes
Va ser també l'artífex de l'estació d'esquí de Masella
L'arquitecte, enginyer i empresari nascut a Girona Josep Maria Bosch Aymerich va morir dimarts a Barcelona, a l'edat de 98 anys. Bosch Aymerich va ser un dels arquitectes més reputats del país i amb una gran projecció internacional, especialment per la seva col·laboració en la construcció d'edificis, infraestructures i obres públiques arreu del món.
Es fa difícil resseguir el seu llegat, a través dels conglomerats d'empreses, però es podria destacar el complex d'apartaments de luxe Cap sa Sal, a Begur, i l'hotel Reymar de Tossa de Mar; també sobresurten la xarxa d'autopistes del País Basc, els ports petroliers de la Corunya, Castelló i Tarragona, i el pantalà del port de Barcelona, així com el projecte, del 1955, del que havia de ser el primer gratacels modern, a la plaça Catalunya de Barcelona, que no es va realitzar; també cal destacar la Vila Olímpica per a jutges i periodistes de Badalona, formada per 900 pisos i locals comercials. Una altra de les seves aportacions va ser, ja com a director tècnic industrial del Consorci de la Zona Franca de Barcelona, la contribució a la instal·lació de la fàbrica Seat, a la Zona Franca.
Miquel Mir, documentalista de la Fundació Bosch Aymerich, destaca d'ell “el seu temperament inquiet i visionari”, tot i que, segons sosté, “malauradament no va ser profeta a la seva terra”. Per Mir, biògraf i coneixedor del llegat de Bosch Aymerich, “tot i la seva preparació, capacitat i bons contactes, no era Catalunya on estava destinat desenvolupar els seus grans projectes”.
Projecció internacional
El seu destí empresarial i professional va fer un gir el 26 de setembre del 1953, quan el ministre franquista Martín Artajo va signar amb l'ambaixador nord-americà tres convenis de col·laboració que trencaven l'aïllament internacional del règim franquista. La US Navy era l'encarregada de construir les bases a l'Estat, i va contractar diverses empreses, com ara les de Frederic R. Harris. Aquestes empreses es van agrupar en l'AESB i van connectar amb Bosch Aymerich per col·laborar. Va ser llavors que es va constituir Bosch Aymerich Associats, que va fer que el petit estudi d'arquitectura es convertís en una gran empresa, amb més de tres-cents col·laboradors. La feina va ser excel·lent i Harris va proposar a Bosch Aymerich associar-se, fet que va donar peu a la Harris Bosch Aymerich. Aquesta empresa va desenvolupar importants obres públiques a l'Estat espanyol, Bèlgica, els Estats Units i Amèrica del Sud. El 1965 l'absorció del seu soci Harris per la Planning Resarch Corporation, que cotitzava a borsa, va convertir Bosch Aymerich en un petit associat d'una gran empresa multinacional; només per tenir una idea de la seva magnitud, la Planning tenia dos mil tècnics d'alta qualificació treballant només per a la NASA en el projecte Columbia. Bosch Aymerich va ser nomenat director mundial de la divisió d'arquitectura de l'empresa: “Em vaig trobar de sobte amb la meva petita empresa al costat d'un mastodont... però connectat amb el cap”, en paraules del mateix Bosch Aymerich, tal com recorda Miquel Mir. Els seus treballs i fites són immensos. Va ser propietari del grup immobiliari Levitt Bosch Aymerich, va crear l'Institut d'Estudis Nord-americans i també l'estació d'esquí de Masella, que va contribuir a dinamitzar la Cerdanya. El 1956 va guanyar el gran premi d'arquitectura de la Tercera Biennal Hispanoamericana d'Art i el 2013 la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi. Fins als 98 anys va dirigir el seu conglomerat d'empreses i la Fundació Bosch Aymerich.
LA FRASE
Una brillantíssima formació acadèmica
Fill d'un advocat dedicat a la indústria minera i d'una pubilla de Castelló d'Empúries, Josep Maria Bosch Aymerich va néixer a Girona el 1917. Va tenir una infantesa difícil per la situació econòmica de la família, que Miquel Mir qualifica de “ruïnosa”, i una adolescència marcada per la Guerra Civil, durant la qual van morir el seu pare i el seu germà. En acabar la guerra, es va preparar a l'Acadèmia Humet per aprovar el segon ingrés a la carrera d'enginyeria industrial, de la qual va cursar el primer curs a l'Escola Superior d'Enginyers Industrials. A la mort d'Humet, Bosch es va fer càrrec de la direcció de l'acadèmia. Va ser número u de les promocions de les tres escoles d'enginyeria industrial d'Espanya (Barcelona, Madrid i Bilbao) i va obtenir a més el Premio Nacional de Fin de Carrera en enginyeria industrial, el 1944. El ministre d'Indústria Antonio Suances li va lliurar en persona el guardó i li va aconsellar que deixés l'ensenyament per dedicar-se a la gestió. El jove enginyer havia causat tan bona impressió al ministre que aquest li va oferir el càrrec de delegat de l'Instituto Nacional de Industria a l'estranger. Va completar els estudis a la universitat nord-americana de Harvard i l'Institut Tecnològic de Massachusetts, sent el primer espanyol a graduar-s'hi, assistint a classes amb Le Corbusier, Alvar Aalto i Walter Gropius. Va desenvolupar importants obres públiques a l'Estat espanyol, els EUA, el Canadà, l'Amèrica del Sud i el golf Pèrsic.
