1987
Molt estimada:
Molts encara recorden l'impacte que va suposar la publicació de Te deix, amor, la mar com a penyora el 1975. Els enamorats se l'oferien el dia de Sant Jordi deixant anar un sospir. Tothom se'n feia creus que una noia tan jove pogués escriure de manera tan delicada i amb aquell parlar salat dolcíssim que es desfeia a la boca. Aquella jove era Carme Riera (1948), una escriptora que amb el temps s'ha anat fent un lloc –i de ben espaiós– en les lletres catalanes. Les seves obres han estat premiades amb escreix i ha merescut els més alts guardons, el Ramon Llull, el Pla, el Sant Jordi, el Crexells...
En els seus llibres ha passat de la innocència dels primers relats (Te deix, amor i Jo pos per testimoni les gavines), al mestratge d'obres històriques com les que formen la trilogia Dins del darrer blau (1994), Cap al cel obert (2000) i La meitat de l'ànima (2003), considerada com un dels puntals de la seva carrera literària. Carme Riera ha anat perfilant el seu estil, que ha passat de la pèrdua del mallorquí col·loquial a l'adopció del català estàndard, i ha anat experimentant amb diferents gèneres, darrerament amb el negre a Natura quasi morta. Es tracta d'una novel·la ambientada a la Universitat Autònoma de Bellaterra, un entorn que coneix bé ja que és professora de literatura del Segle d'Or espanyol. L'art és una altra de les constants de la seva obra, ja sigui en aquesta darrera novel·la com en anteriors (Una primavera per a Domenico Guarini, 1991).
L'any que va sortir la nouvelle epistolar Qüestió d'amor propi passarà a la història com l'any negre en què ETA va atemptar contra l'Hipercor. Va ser un temps, també, marcat pel desgel entre els dos blocs: Reagan i Gorbatxov van signar el primer acord per destruir armes nuclears.
Qüestió d'amor propi de Carme Riera
Qüestió d'amor propi correspon al gènere epistolar i no és per casualitat si Carme Riera l'ha conreat profusament al llarg de la seva carrera en altres obres com ara Joc de miralls (1990). De fet, al col·legi on va anar, el Sagrat Cor de Palma, escriure cartes era un dels exercicis més habituals a les classes. Així, la carta va ser la manera com Riera va debutar en l'escriptura. A més, de petita va patir una malaltia infantil i aquest va ser un mitjà per matar l'avorriment dels dies sencers passats al llit.
Pel que fa a Qüestió d'amor propi se'ns presenta com una llarga carta que Àngela, una escriptora de cert renom, escriu a la seva “molt estimada Íngrid” i en què li explica el motiu pel qual ha trigat tant a respondre-li. L'autora de l'epístola, que va desgranant l'assumpte en una mena de degoteig d'informació, es declara integrant d'aquella classe de dones, “espècimens clarament a extingir, que són incapaces d'entrar en uns altres braços sense estar enamorades”. Després d'haver fracassat en el seu matrimoni i a punt de traspassar la frontera dels cinquanta, s'escapoleix d'aventures i conrea la imatge de dona inaccessible. Però en un congrés d'escriptors a València coneix el Miquel, un seductor que enlluerna tothom amb la seva eloqüència i hi cau de quatre potes. Després vénen les notes apassionades i les trucades febrils fins que, després d'una única trobada, el flamant escriptor desapareix del mapa. A partir d'aquí l'amor es converteix en rancor i odi. La personalitat dels dos personatges, al principi intuïda, ara ja es revela amb tota la força. Tots dos es troben embolicats en un joc miserable d'intercanvi de cops baixos amb l'ego de cadascun a flor de pell. Àngela planeja una sonada venjança i per això s'adreça a la seva amiga... És una “qüestió d'amor propi”.
Amb aquesta obra, que s'inscriu en la segona etapa creativa de l'autora, una etapa d'afirmació després d'un primer moment més líric i personal, Riera desenvolupa una crítica molt fina del món literari, pastat de congressos, premis i trobades, per contraposar-hi l'aspecte més prosaic que s'hi amaga darrere. La mirada crítica i fins i tot sarcàstica que caracteritza la seva creació aquí comença a despuntar.
“Representa la culminació de la novel·la epistolar”
Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera quan va sortir?
Em va portar moltes satisfaccions perquè molta gent la va llegir.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Qüestió d'amor propi és una novel·la epistolar. La meva trajectòria comença amb una carta (Te deix, amor, la mar com a penyora); crec que Qüestió representa la culminació d' aquesta modalitat.
La reconeix com la seva obra més reeixida i, si no, quina seria?
Cap al cel obert és la novel.la que més m' agrada, encara que la crítica sol destacar Dins el darrer blau.
TRIA DE REFERENTS
Un negre amb un saxo
(Quaderns Crema)
Va ser un dels llibres més venuts aquell Sant Jordi. Com altres novel·les de l'autor valencià, va ser adaptada al cinema per Francesc Bellmunt. Torrent reprèn l'ambient dels baixos fons de València de la mà d'Hèctor Barrera, un exboxejador i redactor de successos disposat a remenar la merda fins al final. Entre els personatges amb què topa n'hi ha un, en Sam, un negre que toca el saxo.
Cool: Fresc
Toni Cucarella
Un altre dels supervendes per la diada d'aquell 1987 va ser aquesta novel·la de l'escriptor i articulista de Xàtiva Toni Cucarella, que posteriorment ha publicat títols com El poeta (1988), Bogart & Bogart (1993) i L'última paraula (1998). De to satíric i divertit, el llibre narra les peripècies d'un valencià que intenta sobreviure a Barcelona on coneix una noia, la Núria, amb un cul espaterrant.
Llum de pluja
Joan Margarit
Després d'algunes provatures i experimentalismes simbolistes, Margarit va guanyar el premi Carles Riba 1985 amb Mar d'hivern. Consolidava la veu que l'ha connectat amb el públic amb Llum de pluja. La reflexió sobre la vida, el pas del temps, la família, l'amor i la soledat són els temes recurrents d'uns poemes que l'han catapultat com un dels escriptors més emblemàtics del canvi de segle.
La vida fàcil
Jaume Vidal Alcover
Es tracta de la primera novel·la de la sèrie Els anys i els dies, publicada quatre anys abans de la mort d'aquest escriptor mallorquí, tot un referent de la literatura catalana dels darrers anys. Amb l'objectiu de donar testimoni de la societat mallorquina (oposant-se en això a Vilallonga, que segons ell la “literaturitzava”), Vidal Alcover segueix el jove Martí Ferrer en el seu aprenentatge vital.