1990
Any de símbols: Mandela i el Mur de Berlín
Tot i que es compte que el Mur de Berlín va ser enderrocat el 1989, la veritat és que, més enllà de la simbologia d'aquella acció popular i espontània, l'enderroc efectiu no va començar fins al 1990, any en què l'ensorrament d'una casa al Turó de la Peira, a Barcelona, va destapar l'escàndol de l'aluminosi. També va ser l'any en què Nelson Mandela va sortir de la presó després de 27 anys de captiveri, indultat per l'aleshores president de Sud-àfrica, Frederik de Klerk. Començava l'enderrocament d'un altre símbol: l'apartheid.
Pel que fa a les morts il·lustres, va ser el torn del poeta Jaime Gil de Biedma i del prolífic narrador Manuel de Pedrolo. També van morir el músic Xavier Cugat, l'artista Keith Haring i els escriptors Dámaso Alonso, Reinaldo Arenas, Roald Dahl i Alberto Moravia. I el món del cinema acomiadava grans dames com ara Greta Garbo, Ava Gardner, Joan Bennett i Barbara Stanwyck. Però naixia Emma Watson, l'Hermione de la nissaga de Harry Potter.
El 1990 va ser quan el president Jordi Pujol i el ministre d'Interior José Luis Corcuera van acordar les bases per al desplegament dels Mossos d'Esquadra, que bona falta haurien fet a la localitat extremenya on els germans Izquierdo van matar a trets nou persones i en van ferir dotze més en el que la crònica negra va batejar com La matança de Puerto Hurraco.
Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras, dirigits per Zubin Mehta, van fer el primer dels concerts d'Els Tres Tenors amb què voltarien tot el món. I una Shakira morena i de només 13 anys va debutar amb el disc Magia. Any de símbols i també de sex symbols.
Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera
Primer, situem l'autor, tenint en compte que mai va pretendre accedir a un públic massiu. Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996) va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1956. Com a poeta, es va estrenar el 1965 amb Poemes a Nai, al qual van seguir Biografia (1969 - 1970), Paràbola i clam de la cosa humana (1974), La bellesa de l'home (1979), Llibre de benaventurances (1980) i El pis de la badia (1992).
Pel que fa a les novel·les, va començar amb Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), seguida de Morir quan cal (1974), L'endemà de mai (1978), els relats de La rara anatomia dels centaures (1979) i tres novel·les més, Panorama amb dona (1984), Els deus inaccessibles (1987) i la novel·la que destaquem, Illa Flaubert.
I encara repassarem un apartat més, el dels premis, perquè va rebre els més importants: Sant Jordi 1973, Serra d'Or 1975, Nacional de la Crítica 1978, Serra d'Or 1984, Nacional de Literatura Catalana 1988 i la Creu de Sant Jordi 1989, entre d'altres. El 1990, amb Illa Flaubert, va guanyar el Josep Pla, el Joan Crexells, el Nacional de la Crítica i el Ciutat de Barcelona. Un bon currículum, sens dubte. Fins i tot va ser proposat pel PEN català com a candidat al premi Nobel de literatura.
Miquel Àngel Riera sempre va optar per una escriptura pausada i reflexiva que aposta per la perfecció estilística, basada en les influències de la millor literatura europea, cosa que li ha permès mantenir una certa vigència tot i el pas dels temps. Una característica només a l'abast dels clàssics. Va ser un home constantment preocupat per la responsabilitat del creador i l'actitud de rigor i autoexigència davant l'obra. Potser per això no va tenir temps o ganes de participar en la vida social de capelletes literàries a què obliga l'intent deliberat d'assolir una àmplia popularitat.
Illa Flaubert, la seva darrera obra, és una anàlisi de les actituds amb què pot reaccionar l'home davant la solitud i la immediatesa de la mort. Un tema, el de la mort, que obsessionava l'autor i que amb aquesta obra va mirar d'exorcitzar. Va admetre que no ho havia aconseguit al cent per cent, però sí que li va treure una part del pes, feixuc i angoixant.
El protagonista de l'obra és un professor de literatura que pretén lluitar contra la degradació a què el temps ens sotmet aïllant-se al far d'una illa on no viu ningú, per així no haver de veure morir cap persona al seu entorn. Un cop aconsegueix la soledat buscada, assaja les provatures més diverses per combatre l'avanç irremeiable de la mort. Com a Els déus inaccessibles, Riera abandona el realisme de les primeres obres per endinsar-se en una novel·lística que, en realitat, és una paràbola dels problemes eterns de la vida humana.
TRIA DE REFERENTS
Doi
Biel Mesquida
Doi són vint històries escrites amb l'estil particular de Mesquida, un franctirador de la literatura, un outsider amb accent salat. Narrador i articulista actiu, ha estat guanyador de premis com el Prudenci Bertrana (L'adolescent de sal, 1973), el Ciutat de Barcelona (Excelsior o El temps escrit, 1996) i el Nacional de Literatura (Els detalls del món, 2006). Una llengua potent i molt lubrificada.
Mossèn Tronxo
Josep Maria Ballarín
La novel·la Mossèn Tronxo del sempre simpàtic Josep Maria Ballarín va ser als anys noranta un dels llibres més llegits en llengua catalana, reeditat constantment. Escrit en clau d'humor, el text d'aquest llibre relata les aventures i desventures d'un humil mossèn de poble anomenat Tronxo, compartint la seva vida amb els habitants d'una petita localitat de la Catalunya central. Com el mateix Ballarín.
En quarantena
Narcís Comadira
Poeta i pintor força productiu, Narcís Comadira ha estat premiat en moltes ocasions. Com a mostra, només amb aquesta obra, En quarantena, va rebre el Ciutat de Barcelona, el Nacional de la Crítica i la Lletra d'Or. Amb aquest poemari Comadira es va desempallegar de l'etiqueta de jove poeta català, gràcies al rigor, la selecció i l'aprofundiment en les seves opcions estètiques.
Mel i metzines
Maria Barbal
Maria Barbal ja va tenir força èxit amb la seva primera novel·la, Pedra de tartera. Amb Mel i metzines va confirmar el seu bon pols narratiu. A l'obra ens explica la història de l'Agustí, un noi nascut a Olp, fill de la Llucieta i del Simó, que, de gran, per qüestions diverses, va acabar a París fent de cuiner a l'hotel Durvan. Una història íntima ambientada, com altres de l'autora, al Pallars Jussà.