L'actor Philipp Hochmair patia una mena de duplicitat de personalitat. Per una banda, era ell mateix que agraïa l'atenció de la gent del festival Temporada Alta i es declarava “l'únic saltero austríac”, i, de l'altra, donava cos i veu a la desesperació del jove Werther. Aquell que Goethe va imaginar-se escrivint cartes a un amic llunyà sobre el seu amor impossible amb una noia, tota candidesa, que ja estava compromesa amb l'Albert. Dissabte al vespre, a Salt, es va poder veure com esclatava la comicitat més festiva en un quadre tremendament romàntic, expressiu, sense concessions en el muntatge Werther, dirigit per Nicolas Stemann.

Senzill, directe i contundent. Jugant a la confusió (postdramàtica) que l'actor es rebel·la davant del seu personatge, que el contradiu, i construeix un pou molt més profund del que seria si, únicament, es deixés perdre per la desesperació que va escriure Goethe. La direcció parla de la desesperació de la joventut des de la festa constant que és un cos en ple desenvolupament. La natura explota dins seu. La valentia cobra nivell de gosadia. La sinceritat és cristal·lina. La lectura del jove Werther, en escena té molt de transgressor. De tenir la curiositat i voler imitar la sobretitulació. De generar una connexió absoluta amb l'audiència i divertir-la per, tot seguit, collar-la amb un gir més dramàtic del personatge. Fins a l'escena final. La buidor és molt més freda quan hi ha una fotografia d'un mateix celebrant l'amor i la vida, de dies abans. La vida és una festa. Werther la viu amb un esperit desfasat, com tot romàntic fidel a la radicalitat de la Natura. La fi de la festa és la mort. Els que volen allargar la festa quan a no hi ha ganes ni de ballar el vals, s'esllangueixen lentament. Els que no aproven un no de la parella acaben aquesta festa abruptament. Amb un tret a les temples. Una interpretació que porta la producció de viatge, des del 1997, i que demostra la varietat en la paleta emocional d'una situació dramàtica.