El pensament com a arma

Una de les portades més virals que hem pogut vist aquests dies dins la premsa internacional ha estat la del diari francès Libération, en què, al costat del títol “L’Histoire est-elle folle?” (‘La història és boja?’), mostrava una fotografia del rei Felip VI de cap per avall. La impactant portada del rotatiu, però, només era el preàmbul d’un apassionant dossier en què el diari donava veu a diferents historiadors per tal que pensessin el present. El diari confiava en una sèrie d’historiadors per comprendre en quines coses ens diferenciem del passat i també per veure com el present és sempre una mena d’entretemps incert en què el futur encara no està escrit.

La idea de Libération era poder pensar des de la distància per tal de trencar amb el nihilisme d’un present en crisi, sobre què sorgeixen uns quants fantasmes plens d’incerteses. Per tal d’articular el dossier, el diari proposava tres escenaris d’actualitat: Catalunya, Corea del Nord i Las Vegas.

Com és ben sabut, els historiadors, moltes vegades, tenen una certa reticència a pensar l’actualitat perquè el present no ofereix la perspectiva històrica. Davant d’això, el repte consisteix a veure què passa quan el coneixement de la història ens pot ajudar a repensar des de la distància el present. Aquesta aposta des de la distància és molt interessant, sobretot perquè als que ens hem convertit, malgrat tot, en agents d’aquesta història ens costa fer-ho. Però ho és també perquè vivim en un moment en què la cacofonia mediàtica espanyola s’ha envoltat de mentides indignes i de crispacions que anul·len tot intent de recuperar tot bri de raó. Per entendre què diu el diari Libération, m’agradaria partir d’un article de Pierre Singaravélou, professor d’història contemporània de la Sorbona, en què, després d’afirmar si la qüestió de la independència de Catalunya pot esdevenir el naixement d’una nova era postnacional, afirma: “No hauria estat l’estat nació un curt parèntesi en la història política de la humanitat, dominada durant uns quants segles per les ciutat estat, els reialmes de conveniència i els imperis multiculturals.” El tema és molt important, sobretot venint del cor de la universitat més carismàtica de la França jacobina. El professor Pierre Singaravélou ho analitza a partir d’un seguit de característiques que tenen a veure amb com la fallida de l’Europa política i la globalització econòmica han provocat un equilibri precari que ha generat un nou model d’identitat col·lectiva que actua pel “fracàs de l’estat nació davant del mercat global”.

En un altre article, Sophie Wahnich, cap d’investigació en història i política del CNRS, analitza el tema del recurs que els estats nació articulen en apel·lar constantment a la seva legalitat. L’autora parteix de la Constitució aprovada l’any 1793, després de la proclamació de la República; en l’article 28 es deia: “Un poble té sempre el dret de tornar revisar, reformar i canviar la seva Constitució. Una generació no pot imposar les seves lleis a les generacions futures.” A partir d’aquesta idea de canvi, planteja com la llei, que en democràcia sorgeix del debat públic, s’ha convertit en una eina “per protegir els poderosos, enlloc de protegir la igualtat democràtica i els drets dels pobles a disposar d’ells mateixos”.

Les reflexions dels historiadors convocats pel diari Libération són una veritable lliçó de pensament en un moment en què el soroll víric de les xarxes socials i la manca de dignitat de molts líders d’opinió no fan més que fomentar la crisi de la racionalitat. Ara, més que mai, cal llegir.