cultura

llençol blanc

Agnès Esquirol

Llaurar dret

He vist paraules senzilles vestides com deesses i enlairades com ocells; paraules que no han reposat damunt del paper, vetllades, acotxades pel llençol blanc del poeta, que els ofereix els seu somni; paraules abocades al vent, sense recança de deixar-les anar, que no duren més enllà d’un batec –i potser per això són tan belles.

Vagant per aquests mons de Déu, a peu i errívola, vaig topar amb un pagès que descansava –em va semblar– de la feina de llaurar a recer d’una mica d’ombra a la vora d’un marge. Bona troballa: llaurar ve del llatí laborare, que volia dir treballar. No ens coneixíem, però a pagès, parlar amb desconeguts com si no ho fossin és un dels trets genètics que encara es resisteixen a desaparèixer. I mentre ho fèiem, arrencava amb l’aixada l’herbei que es menjava la vora del caminoi per on jo hi havia fet cap. Silenci. Mirada enlaire. Va mig aixecar l’aixada assenyalant el cel esfilagarsat per fumerols d’avions sense ordre ni concert per dir: “Guaita allà dalt, aviat estarà més llaurat el cel que la terra.”

Deia Goethe que el talent es cultiva en la solitud. I entre solc i solc, entre cel i terra, hi deu haver estat, de sol, aquell bon home. Deu ser important on, oi? Si trobes la solitud en la natura, la beus en la millor font de la veritat. És per això que s’hi desgrana tan bé el gra de la pellofa, res no hi és superflu, a la natura.

Quan me n’acomiadava, em va donar la torna: “Mira de llaurar dret, mossa.” Com que tenia un bon mestre al davant que amb el to i el gest ja me’n feia cinc cèntims, de què volia dir, vaig intuir fes bondat, porta’t bé. Genial, vagi pensar, ningú no m’ho havia dit mai, això. Les entendran, els nostres nets, aquestes paraules? Ara no vull parlar de la collita que encara ha d’arribar. L’únic que se m’acut és una dita relacionada amb l’afer que avui he encetat i que m’agrada molt. “Llaura fondo, posa fems i deixa passar el temps”.

De vegades penso que aquests usos lingüístics, que ja només es conserven a comarques, són el veritable geni de la llengua. La poesia és meravellosa, sí, però la poesia també esculpeix, discretament i humil, les expressions més senzilles, que gent de tota mena (que llegeixen, que no han llegit mai, que beuen, que no han begut mai, que són esquerps, que són amables...) fan servir espontàniament.

Mentrestant miraré de llaurar dret.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles