Més enllà del món de la versemblança

Uns dinosaures gegantins passegen pels passadissos d’una gran mansió californiana, entren a les habitacions, trenquen algun moble però la casa continua intacta. Una dona vella –Geraldine Chaplin– revela un secret sobre la seva filla i la seva neta. La dona desapareix. No sabem si se l’ha menjada un dinosaure o si ja no interessava com a personatge. Un grup de científics s’escapa de l’estampida d’uns dinosaures quan un volcà entra en erupció i destrueix l’illa del parc temàtic. Els científics cauen a l’aigua atrapats en un vehicle cilíndric. Tot fa preveure que s’ofegaran, però algú amb un simple ganivet obre la nau amb la mateixa facilitat amb la qual s’obre una llauna de tonyina. Podríem continuar amb mil i un exemples de Jurassic World: el regne caigut, de Juan Antonio Bayona, que no fan més que desafiar la versemblança i posar en risc la credibilitat de l’espectador davant la faula. Tot plegat ens portaria a fer demagògia i a afirmar que és un desastre. Afortunadament, però, la pel·lícula funciona i és la més sincera que ha fet el seu director, un cineasta que sempre s’ha caracteritzat per la seva utilització simplista de la mentida sentimental.

Jurasic World funciona perquè està rodada sense complexos. No importa ni la versemblança del relat, ni la psicologia dels personatges, ni la construcció narrativa o dramàtica del guió. No importa res de tot allò que ha format una certa idea de la bona pel·lícula dramàtica, ni les idees narratives que ara triomfen en l’imperi de les sèries. Allò que importa a Bayona és el circ, la barraca de fires en la seva expressió més genuïna. Som de ple davant una pel·lícula de sèrie B, rodada amb els mitjans d’una superproducció. La seva essència no és cap més que la de forçar les situacions fins al límit, crear moments que tinguin la mateixa intensitat que pot arribar a tenir un trapezista davant un triple salt mortal sense xarxa. La resta importa molt poc i és insignificant. No té cap interès la denúncia cap al món de la clonació genètica, ni la faula terrible sobre un món futur en què els humans civilitzats hauran de conviure amb les bèsties juràssiques. La pel·lícula funciona quan posa els personatges entre la lava del volcà i la dentadura d’un dinosaure famolenc o quan construeix una subhasta de bèsties engabiades que suposadament acabarà malament. Tot és previsible, però, malgrat tot, atrapa. Probablement, perquè la sola norma no és altra que la de l’espectacle. Bayona no necessita res més que posar-se a jugar apassionadament com un nen petit amb el tren elèctric que aquest any li han portat els reis de Hollywood.