Música

Univers infinit

L’univers de Sílvia Pérez Cruz és infinit. Pot amanyagar el musical jazzístic amb My funny valentine, versejar Lorca amb Niño mudo i fins i tot endolcir, a partir d’una improvisació, un dels poemes, sempre senzillament colpidors, de Sylvia Plath, For a fatherless son , que tracta del llegat de l’absència. L’exercici creatiu de la cançó té tants vestits i tots se’ls ha posat Sílvia Pérez Cruz, des que l’havanera Vestida de nit la va investir de gran dama. Però mantenint aquella essència emocional, intensa i innocent. Buscant la fusió a l’escenari –“que em fa millor”, va dir l’artista– Sílvia Pérez Cruz va inaugurar tàndem artístic amb el pianista balear Marco Mezquida dijous a la nit al Festival Castell de Peralada , en un concert de prop de dues hores de delicadesa extrema, un projecte comú que ambdós feia temps que li tenien ganes i el qual estrenaven a Peralada amb les entrades exhaurides des de feia setmanes.

En una escenografia mínima, de colors freds i amb un gran jocs de llums, el començament d’aquest diàleg de veu i de piano va començar amb Pérez Cruz, asseguda als peus del piano, xiuxiuejant, un clàssic com My funny valentine, una mena de cançó marca amb la qual aixecar i tancar el teló. El piano de Marco Mezquida va reforçar el lirisme d’una Sílvia Pérez Cruz menys terrenal i més etèria, com quan s’acompanya amb la guitarra. En aquest sentit, va fer seu la riquesa del cançoner brasiler amb Estrela, Estrela, de Vítor Ramil, i Menina, Amanhâ de Manhâ, de Tom Zé, que va elevar els esperits d’un auditori entusiasta des del minut u. Marco Mezquida jugava amb les cordes del piano, com si fos la guitarra que a voltes mancava i que va treure Sílvia Pérez Cruz, a manera de cantautora per cantar Plumita. Transitant per aquest imaginari inacabable, es va poder escoltar la popular Llorona i aquell bolero escrit per Ana María Moix, Mañana . Però també repertori de compositora, el Ploro que Sílvia Pérez Cruz va compondre per a l’obra Terra baixa (2014) de Pau Miró. En els bisos, imprescindibles com Vestida de nit –rebut amb aplaudiments–, Pequeño vals vienés i la sorpresa, versió juganera i naïf de No surprises de Radiohead. Amb els llums oberts però el públic va reclamar un ressopó que va sonar a tango festiu amb Siga el Baile.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça MargaridaXirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic