Quan el pretext es menja la trama

El pensador Slavoj Zizek explicava en el llibre Irak, la tetera prestada que el tema de les armes de destrucció massives iraquianes que van accelerar la guerra era com el McGuffin d'una pel·lícula d'Alfred Hitchcock. Segons el director britànic, el McGuffin és el pretext que utilitza un guionista per poder fer avançar la trama d'una pel·lícula, és un objecte que busca l'heroi, alguna cosa essencial sense la qual no s'hauria produït el crim o un detall que marca els interessos de la sociopolítica. El McGuffin no és allò fonamental, però serveix per justificar el relat. Allò fonamental són les peces que es posen en joc al voltant del McGuffin, l'evolució de la intriga, la psicologia que es desvela o el moviment que marca el destí dels personatges. Green zone, de Paul Greengrass, és una pel·lícula que utilitza les armes de destrucció massiva com a McGuffin. El film es troba tan presoner d'aquest fet que tota la trama esdevé una excusa per construir escenes d'acció que volen ser enèrgiques, però que tenen molta menys força que les de la saga Bourne. El problema general resideix en el fet que la pel·lícula s'encaparra a demostrar-nos que les armes de destrucció massiva van ser una mentida del govern americà per entrar a la guerra, sense adonar-se que la majoria d'espectadors ho tenim molt clar. L'anomenada era de la sospita ens ha fet olorar les mentides i no necessitem cap film d'intriga perquè ens expliqui allò que ja havíem descobert.

La redundància en què cau és una pena, ja que Greengrass és un cineasta interessant que havia estat capaç de transformar una saga d'espionatge com la de Bourne en un vigorós relat o que havia sabut articular un intel·ligent docudrama al voltant de l'11-S. Green zone es mou entre el film d'intriga –amb una llarguíssima persecució mortal entre soldats i dirigents del règim de Saddam–, la pel·lícula de denúncia i el joc amb la realitat. La barreja resulta insòlita, en determinats moments sembla com una obra de Costa-Gavras rodada amb càmera a la mà i en altres el discurs polític no és més que un foc d'encenalls per fer una cinta d'acció al servei de Matt Damon. Tot plegat és amanit amb un retrat esquemàtic d'un seguit de personatges que volen ser el símbol de l'americà íntegre, el polític corrupte, l'islamista de l'antic règim i el defensor del sentiment del poble iraquià davant la invasió. Tot plegat desemboca en un missatge final excessivament clarivident: els americans en lloc de dur la pau a l'Iraq després de la caiguda de Saddam varen crear una llarga guerra dins del país.