Els rituals de Sitges
Tilda Swinton va anunciar entre llàgrimes que el seu pare havia mort ahir mateix, però va decidir venir a la inauguració del festival “per la fantasia”
Tilda Switon va recollir ahir el Gran Premi Honorífic al Festival de Sitges de mans del director J.A. Bayona en un inici del festival inesperat: va començar el seu discurs dient, entre llàgrimes, que aquest guardó significava molt per a ella, perquè el seu pare va morir ahir mateix al matí, i havia dubtat en anar a Sitges a recollir el premi. Tot i això, finalment es va decidir a recollir-lo “per la fantasia”. Tilda Switon és una de les protagonistes de ’Suspiria’, la pel·lícula inaugural de la 51a edició del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
Si ens atenem al significat que l’Institut d’Estudis Catalans dona a ritu, el “conjunt de cerimònies d’un culte”, es pot afirmar sense dubtar que Sitges va viure ahir una jornada inaugural plena de rituals: cues de fans entusiastes i feliços; aplaudiments quan King Kong atrapa un avió i el llança al mar, al tràiler del festival que precedeix cada projecció; ovacions quan es produeix una decapitació, ganivetada o similar... Però ahir els rituals també es van produir a la pantalla: Suspiria, el remake que Luca Guadagnino ha fet del clàssic homònim de Dario Argento, és una pel·lícula plena de rituals sanguinaris. És el pa de cada dia per als espectadors del Festival de Sitges aficionats al gore, però probablement no és la pel·lícula més indicada per anar a veure amb els avis o amics aprensius.
Dario Argento va rodar el 1977 el film original, protagonitzat per una noia nord-americana que arribava a la Selva Negra i es veia envoltada per una espiral d’assassinats. Luca Guadagnino, director de la celebrada Call me by your name (Oscar al millor guió, per a James Ivory), fa una adaptació lliure i intel·ligent del film: situa l’acció al mateix any de l’original, el 1977, però canvia la Selva Negra per Berlín, i converteix la protagonista, Dakota Johnson, en una ballarina nord-americana que entra en una prestigiosa companyia de dansa dirigida per la misteriosa Madame Blanc (Pina Bausch sembla un referent per al cineasta). Una sèrie de fenòmens violents i inexplicables es produeixen a la seu de la companyia, i el psiquiatre d’una de les ballarines investiga què hi succeeix, amb un escepticisme científic cap a allò paranormal que serà posat a prova.
Reflex de la realitat
Brillant en la posada en escena, especialment en les escenes de dansa, el film estableix un interessant joc de miralls amb l’actualitat (el violent segrest d’un avió de Lufthansa el 1977) i el passat (la dona jueva del psiquiatre va desaparèixer el 1943). Però hi juguen en contra un metratge excessiu (gairebé dues hores i mitja) i la violència explícita d’algunes escenes.
Tilda Swinton, que interpreta Madame Blanc i el psiquiatre (recordem que l’actriu ja canviava de gènere a Orlando, guanyadora de Sitges el 1992), va cancel·lar la roda de premsa que tenia previst oferir ahir a la tarda a causa de la mort del seu pare, notícia que va saber en el trànsit dels seus vols cap a Barcelona.
Noé, un ‘Climax’ radical
La jornada d’ahir també va acollir la projecció Climax, la darrera pel·lícula del sempre radical cineasta francès Gaspar Noé (Irreversible, Love 3D...). Relata la història, gairebé en temps real, d’una festa d’un grups de joves ballarins que, per motius inexplicables (sembla que algú ha afegit droga a una sangria), comença a derivar cap a la violència i el deliri.
Noé introdueix l’espectador a la festa fora de control amb una càmera nerviosa, que fins i tot es gira cap per avall, en una posada en escena innovadora i arriscada. Com s’espera dels films d’un festival.
